El millor solista de la Masia

Andrés Iniesta plora com juga, de manera suau, elegant i harmoniosa, cadenciosa i al temps discontínua, esquitxada per moments captivadors, com si ballés un swing com a solista únic del solfeig après al conservatori de la Masia i intèrpret singular del sentir dels carrers manxecs de Fuentealbilla. Molt pocs futbolistes dominen la relació espai-temps com el capità del Barça, capaç d'udolar com Ronaldinho i d'acompanyar la jugada de la manera que només ho sap fer Xavi. Ni tan sols va necessitar ahir la companyia de Messi per sanglotar igual que un nen a la Ciutat Esportiva Joan Gamper.

No hi ha pauses més desgarradores que les d'Iniesta. Les seves són conduccions netes i serenes, com si fos un patinador, fins que frena per sortejar, per regatejar, per desequilibrar, i s'esfuma confós amb la calç que marca la línia de banda, l'àrea gran i la petita, els marges del joc, l'ample i llarg del Camp Nou. Té una veu tan trémula com convincent, igual que el seu joc, comprimit per la tensió emocional i futbolística, per al final esbravar-se amb gols que anunciaven la glòria blaugrana: Stamford Bridge; consumaven el major dels desitjos espanyols: Johanesburgo; o expressaven el millor dels llegats: la final de Copa de dissabte passat a Madrid.

Els gols d'Iniesta han marcat la vida dels culers de la mateixa manera que hi ha jugadors que han marcat l'estil, pocs com Samitier, Cruyff, Guardiola o Xavi, o han marcat la diferència, cap de la categoria de Messi i segurament de Kubala. Marcava Iniesta i saltaven guspires a la televisió mentre ressonava la ràdio amb l'expressivitat juvenil de Flaquer, la salutació amb el barret a la mà de Puyal —“Don Andrés”— o el crit conqueridor de Joan Maria Pou. Els punts d'Iniesta han estat al cap i a la fi com embarassos dels fills més esperats, prenyats de felicitat, expressió de la bondat del capità del FC Barcelona.

El futbol també es pot mirar amb amabilitat a través dels ulls vidriosos d'Iniesta, sempre proper, humil, generós i compromès amb el seu equip, amb el seu club, amb una manera de ser tan natural que de vegades sembla infantil, com si mai hagués deixat de ser el nen que als 12 anys va entrar al Barça. La vida d'Iniesta ha estat marcada pel mur de la Masia. Als 12 anys el va saltar desesperat, com qui puja a un reixat, perquè somiava amb jugar al Barcelona, i a punt de complir els 34 ha fet mitja volta per sortir per la porta com a titular indiscutible de l'equip barcelonista, figura internacional de la selecció espanyola que ara afronta el Mundial de Rússia.

El sentit de l'honestedat l'ha portat a trencar el contracte per a tota la vida que tenia signat des de fa un any amb el Barça. Jugador i club es van donar un temps per dir-se adeu de la millor manera, per acomiadar el dol, perquè cada part es carregui de raons per al millor dels homenatges que molt bé podria rematar-se el dia del clàssic o amb l'últim partit de la Lliga. Autoexigent i generós, Iniesta no vol enganyar-se a si mateix ni tampoc al club, necessita agafar distància, vol saltar la paret, espremut i cansat com se sent, incapaç de completar una temporada tan excel·lent com la que va culminar a Madrid.

No és moment per a l'eufòria ni per a la depressió sinó per a jugades com la del 0-4 a la final de la Copa amb el Sevilla.

Jugador a l'antiga, Iniesta sempre es va expressar únicament amb la pilota, mai la va tacar sinó que la va respectar, igual al carrer que al camp, sempre blanca, mai daurada com les de la Pilota d'Or. La seva és molt senzilla, la de tota la vida, aquella que es reparteix als ques juguen per respectar el sentit col·lectiu del joc i les seves lleis naturals, res a veure amb el màrqueting i l'egoisme, amb el vedell d'or que tanta malvolença desperta en els mercaders d'Europa, Amèrica, l'Àsia o l'Àfrica. Iniesta té amics als diferents equips del món, també al Madrid, i segurament és un dels jugadors més estimats del món, un trofeu únic i intangible, que s'atorga cada jornada a la pista i no als salons de Nyon o París.

Iniesta plora com juga i juga com viu, es deia ahir a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Mai s'havia vist una sala tan plena i emocionada com a senyal de gratitud i admiració cap a un jugador finalment alliberat, conscient que ja no pot pujar l'Everest. Molt intuïtiu, no vol estirar la seva carrera a compte del Barça ni tacar un currículum que compta amb tants títols com l'absent Messi: 31. Ha guanyat molts trofeus i, no obstant això, el seu millor record és el dia que va debutar amb el Barça a Bruixes. Aquella nit va complir el seu desig des que va deixar Fuentealbilla. Ara ja és una llegenda barcelonista, igual que els seus amics Puyol, Xavi o Víctor Valdés, amb la diferència que, transparent com és, ningú plora ni juga ni viu com ell perquè en el solfeig de la Masia cada intèrpret és únic i irrepetible. Música mestre, abans que desaparegui l'orquestra.