La Manada obre més ferides

“Abús sexual”. Quan ha pronunciat aquestes dues paraules, les més famoses de la seva carrera judicial, el magistrat José Francisco Cobo ha sentit com l'hi rebatien. Es deu haver sentit com un àrbitre. Al cap de trenta segons d'haver dictat sentència, Cobo ha pogut sentir, per primera vegada a la seva vida, la reprovació del públic. “Fora, fora”, li ha començat a cridar una multitud des de l'exterior. “Fora, fora”. Els xiulets s'han colat a la sala 102 del Palau de Justícia de Navarra, plena a vessar. No havia estat un judici qualsevol, ni aquesta tampoc era una sentència qualsevol. S'havia decidit que una noia envoltada de cinc joves molt més forts que ella (“impressionada i sense capacitat de reacció”, amb “angoixa” en veure com el membre d'un acusat se li apropava a la mandíbula i un altre, per darrere, “li abaixava el tanga”, mentre sentia consternació, neguit i estupor, mantenint una actitud “de submissió i passivitat”) no havia patit violència ni intimidació; els mateixos jutges que van signar aquests fets provats havien signat la sentència.

Más información

Juristes i expertes feministes critiquen la sentència de la Manada: “És una vergonya”

Sentència de la Manada: la diferència entre abús sexual, agressió i violació

Manifestacions a tot Espanya en suport a la víctima de la Manada

Fins a aquell moment José Francisco Cobo, president del tribunal que ha jutjat la Manada, s'havia estat sis minuts i trenta segons en silenci, arrugant la boca. Ha apujat el llavi inferior al superior, cobrint-lo, i les comissures se li han quedat a l'altura de la barbeta. Tenia les ulleres a la mà i dirigia la mirada de la porta al públic. Quan s'han assegut els últims estudiants a la sala, Cobo encara ha deixat un minut més de silenci. A la seva dreta, a la bancada lateral de l'acusació, la fiscal Elena Sarasate ("algú es pensa que en aquest moment si ella diu 'no vull fer això' o 'no em ve de gust', la deixen marxar i ja està?") tenia l'expressió tranquil·la i una mà sobre l'altra damunt de la taula; hi ha hagut un moment que ha mirat cap avall i després ha aixecat la mirada i l'ha clavat en Cobo, com si el convidés a començar. L'acusació de l'Ajuntament de Pamplona, Víctor Sarasa (“la víctima no podia entendre què passava i va entrar en pànic”), es fregava la barbeta. Mentrestant, al davant, l'advocat defensor de quatre dels cinc acusats (en va acollir un més després de la catastròfica intervenció d'un altre lletrat durant el judici), Agustín Martínez, agafava aire després d'arribar a la seu judicial amb la toga posada i arrossegant un tròlei. Martínez (“els meus defensats potser són uns porcs, uns imbècils i uns estúpids, però no són uns violadors”) ha sospirat durant el silenci interminable de Cobo; quan ha sentit la primera sentència, contra el Prenda, s'ha posat unes ulleres, ha guixat alguna cosa en un paper i després ha agafat l'iPhone per consultar-lo frenèticament.

A les 13.15, José Francisco Cobo ha suposat que tothom ja era a lloc i ha dit: “Bon dia”. Tres minuts després ja sentia un “fora, fora” que venia de la plaça del Juez Elío, batejada així poc després del judici a la Manada en homenatge a un jutge republicà represaliat durant la Guerra Civil, que va salvar la vida gràcies al comissari de Pamplona i es va amagar tres anys en el petit habitacle d'un safareig infame abans de poder emigrar a Mèxic. Aquesta plaça ha estat ocupada per veus femenines, veus en estat d'excepció des que es va conèixer la denúncia per violació múltiple d'una noia de 18 anys per part de cinc joves que presumien de conquestes, sexe en grup i feien broma amb violacions i mètodes per executar-les; veus que han acompanyat dos anys la víctima sota un lema, Germana, jo sí que et crec, i un moviment que ha implosionat a Espanya sense que hi hagi marxa enrere i que va portar als carrers, el passat 8 de març, milions de dones en lluita: #metoo, jo també.

“No és no, no és no!”, se sentia a la sala tan bon punt s'ha començat a llegir la sentència; tot just quan s'ha sabut a fora –gràcies a la retransmissió en directe de la lectura a tot el país– que la justícia havia dictaminat que no hi va haver violència ni intimidació en l'abús sexual de cinc homes a una dona, de qui van obtenir el consentiment “prevalent-se el responsable d'una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima”.

José Francisco Cobo no s'ha immutat. Només se li ha alterat el gest del rostre una mica més tard, quan els crits del carrer l'han interpel·lat directament: “No és abús, és violació”. Cobo estava llegint el contrari: hi va haver abús, però no violació. Els crits ara eren molts més i resultava impossible no sentir-los; s'han escampat per tota la sala. Cobo ha parat de llegir dos segons, agafant aire per encarar el següent full, i en aquest moment a la sala 102 només s'ha sentit la sentència del carrer. Després ha continuat amb la seva, però ja amb una banda sonora per sota que el contradeia.

La defensa de la Manada demanava l'absolució i les acusacions reclamaven més de 20 anys de presó per violació. Fins i tot el seu company de tribunal, el magistrat Ricardo González, ha emès un vot discrepant perquè ha demanat l'absolució dels acusats. En essència, eren ell i Raquel Fernandina, la seva companya de tribunal, contra el món.

En els instants previs a la lectura de la sentència, l'exterior del Palau de Justícia era com els voltants d'un hipòdrom. Tothom semblava que tingués la informació definitiva sobre quina seria finalment la sentència. El tràfic de rumors incloïa des d'"agressió sexual 3-0" fins a "absolució 0-3", amb un enorme marge de resultats; les veus més autoritzades s'inclinaven per condemna per agressió sexual amb dos vots favorables i un de discrepant. D'altres deixaven caure l'abús sexual per unanimitat per evitar que, de tres jutges, dos hi haguessin vist una agressió –o abús– sexual de cinc homes a una dona i un altre, una orgia. No ha passat: un hi ha vist relacions sexuals consentides i dos hi han vist abusos. Pot haver-hi en tres magistrats una diferència de criteri com aquesta? Pot ser. Tots tres han vist el delicte en imatges, però no s'han posat d'acord si ho era o no. Sí que han coincidit en una cosa: no hi han vist violació.

Aquest ha estat l'acte final d'un delicte al qual va seguir un judici desagradable en el context d'unes festes, les de San Fermín, marcades des de l'assassinat de Nagore Laffage el 2008 per resistir-se a les pretensions sexuals de José Diego Yllanes. Un judici en el qual es va voler incloure informes d'espionatge a la víctima per demostrar que, com que duia una vida normal i veia determinats programes de televisió, no la podien haver violat. Un judici que va dedicar sis hores de sessió en una sala amb les finestres empaperades per passar una vegada i una altra un vídeo de 96 segons en el qual els acusats, que van gravar l'acte, mantenien relacions sexuals de tot tipus amb una noia que no sabia com es deien, no sabia quants eren i va veure com marxaven un per un deixant-la despullada mentre se li enduien el mòbil. Va caldre escrutar aquest enregistrament per intentar destriar si els actes sexuals, les respiracions, els gemecs i els gestos d'uns i de l'altra eren part d'una orgia concertada o d'una violació en massa a una noia que, paralitzada segons va dir, no va expressar el seu rebuig (“si t'envolten cinc homes en un carreró sense sortida i et demanen el mòbil i la cartera, i els hi dones sense dir res, pots denunciar per robatori?”, va dir en el judici la fiscal, Elena Sarasate).

La sentència a la Manada ha tancat un judici i n'ha obert un altre, de diferents proporcions, sobre el consentiment o el desig de la víctima, com calcular-lo o distingir-lo, i fins a quin punt cal expressar rebuig davant d'un abús perquè es pugui considerar una agressió. I, sobretot, qui i com calcula el risc assumit per la víctima si s'hi resisteix.

La tensió ha explotat quan ha finalitzat la lectura de la sentència entre les 200 persones que es concentraven a fora, i que han seguit la decisió amb les ràdios i els mòbils enganxats a l'orella. Llavors s'ha format tal clamor que la gent ha començat a trepitjar involuntàriament un vell gos que ha començat a moure's d'una banda a l'altra intentant defensar-se. La policia foral ha reaccionat anant cap a l'animal per intentar calmar-lo; aquest moviment ha trencat el cordó policial i la gent ha aprofitat per tirar a terra les tanques, cosa que ha provocat diversos enfrontaments entre dones i policies; a algunes se'ls ha demanat la identificació.