Les víctimes d’ETA: “Com a mínim demanar perdó”

Les víctimes d’ETA són plurals. No pot ser d’una altra manera perquè l’organització terrorista ha matat al llarg de la seva història gairebé mil persones i ha amenaçat i ferit milers de ciutadans, de totes les ideologies i condicions. Algunes donen valor a la declaració d’ETA demanant perdó perquè porten anys reclamant un gest d’aquest tipus. Per a ells, era ineludible. D’altres consideren que és oportunista i que té poc valor.

L’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) ha assegurat en una nota de premsa que “es tracta d’un pas més en l’estratègia orquestrada per ETA” des del cessament de la violència del 2011, per “diluir la seva veritable responsabilitat, justificar l’ús de la violència per a la imposició del seu projecte totalitari i manipular la història”. L’organització lamenta que ETA “reconeix el dany causat” però “en cap moment fa autocrítica per justificar el que va fer en referir-se a les víctimes al mateix nivell que als ‘torturats’”.

Aquestes són algunes opinions individuals de persones les vides de les quals s’han vist profundament afectades pel terrorisme.

“Em quedo amb una frase: Tant de bo res d’això hagués passat!”

Iñaki García Arrizabalaga, fill de Juan Manuel García Cordero, delegat de Telefónica a Guipúscoa, assassinat pels Comandos Autónomos Anticapitalistas a Sant Sebastià el 1980:

“Evidentment, és un comunicat radicalment diferent als anteriors. En aquest sentit, m’ha sorprès. El primer que cal dir és que ha trigat massa a arribar. No m’ha agradat llegir que ETA demana perdó només a les víctimes col·laterals, a les quals considera alienes al conflicte. A les altres només els ofereix respecte. Si jo fos fill d’un guàrdia civil, em sentiria ofès. Però em quedo amb una frase: “Tant de bo res d’això hagués passat”. Això és important, encara que sigui una obvietat, perquè es reconeix que això mai hauria d’haver passat, i es diu per primera vegada. En lloc de sentir-se orgullós, com fins ara, canvia el discurs. Però, compte, tampoc cal enaltir-los per aquest comunicat. ETA és la que ha causat aquest patiment. Almenys això”.

“No li dono cap valor després de tot el que han fet”

Ángel Chaparro, guàrdia civil reconegut com a víctima del terrorisme. Es va salvar de miracle d’una bomba adossada que van col·locar sota el seu cotxe. Va estar destinat a Biscaia des del 1974 fins al 1987:

“En el meu cas, a mi tant me fa. No li dono cap valor al fet que demanin perdó després de tot el que han fet. Hi ha el cas d’Alsasua. Aquest món ens segueix odiant i sempre ens seguirà odiant. Suposo que el fet de demanar perdó és simplement una cosa que els va bé en aquest moment”.

“És la primera vegada que parlen de perdó, i això és una bona notícia”

Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregi, exgovernador civil de Guipúscoa, assassinat el 29 de juliol del 2000:

“Et genera sentiments retrobats. D’una banda, és la primera vegada que parlen de perdó com a organització, i això està bé, és una bona notícia. D’altra banda, parlen del patiment de tots, incloent-se, incloent els seus presos, però això s’ho han buscat ells. No es pot comparar al dolor de les víctimes, que eren innocents. A ETA li costa molt dir que no hauria d’haver existit. Com a mínim demanar perdó, és clar, pel dany causat. No han aconseguit res amb tota aquesta violència. Em molesta també la distinció entre les víctimes, que a unes els demanin perdó i a d’altres els ofereixin respecte. Això és terrible. D’alguna manera, segueixen justificant el que han fet. Suposo que, per exemple, el meu marit està dins de l’última categoria, la dels “enemics” d’Euskal Herria. Però bé, em quedo amb que era un pas necessari, que la convivència a Euskadi ara és molt millor, i a això ens hem d’agafar. Espero que les generacions futures es quedin amb la idea que l’ús de la violència no porta enlloc i està malament”.

“Jo no puc perdonar, perquè m’han destrossat la vida”

Hortensia Gómez, mare d’Alberto Alonso, guàrdia civil assassinat per ETA als 23 anys el 25 d’abril del 1986:

“No puc perdonar-los. Com volen que ho faci? Han destrossat la meva vida i la de la meva família. I ara demanen perdó, després de tants anys… Ni tan sols m’ho crec. Segur que volen alguna cosa, no crec que sigui de cor, de debò. Jo soc catòlica, però quan van matar el meu fill vaig perdre tota la fe. El meu marit es va morir un any i mig després de l’atemptat, amb 46 anys. Els altres dos fills meus no han tornat a viure, també estan destrossats. Jo tinc 75 anys i segueixo plorant, pensant per què em van arrabassar el meu fill, pensant que ara tindria 55 anys, pobret. Segueixo com abans, com el primer dia. Bé, com el primer dia no, perquè el primer dia ni te n’adones. Però no he aconseguit superar-ho i no puc perdonar. Avui, de fet, m’han amargat el matí”.