El meu vell professor

Avui faria 103 anys Josep M. Font i Rius, el meu vell professor d’Història del Dret, si no fos perquè va morir la setmana passada, envoltat del dolor dels seus familiars i amics però davant l’absolut silenci de les autoritats, fins i tot les acadèmiques, i que jo sàpiga sense cap reflex als diaris. Avui la família, discretament, farà un funeral en record seu. Així moren els veritables savis en aquests temps líquids de postveritats. L’escala de valors, morals i socials, està molt degradada. Algun dia ho pagarem, probablement ja ho estem pagant.

La mort de Font i Rius em porta records dels meus temps de facultat, durant la primera meitat dels anys seixanta. Em porta el record dels meus primers professors, la impressió que em van causar. Jo no sé ara, però llavors el pas d’una escola a la universitat era un gran salt, un canvi de nivell: d’adolescents a adults. I un factor important perquè això fos així era la categoria dels professors.

Durant el primer curs de Dret, a l’edifici acabat d’estrenar de la facultat a Pedralbes, un bonic exemple d’arquitectura funcional, vaig tenir tres professors extraordinaris: Ángel Latorre, Manuel Jiménez de Parga i Josep M. Font i Rius. Cadascú amb el seu estil, tots eren grans mestres, personalitats que t’impactaven des del primer dia. Llavors em vaig adonar que ja no era a l’escola, sinó a la universitat.

Latorre, catedràtic de Dret Romà, era un professor molt proper als alumnes, interessat pel món de la cultura i de la política, enfocava la seva disciplina com una introducció al dret privat, explicant les institucions jurídiques romanes amb exemples en què aprenies a raonar. Això et servia per entendre que el dret és bàsicament interpretació i argumentació sobre la base de fets i normes jurídiques. Això ho vaig entendre més tard, però sempre vaig recordar Latorre, els seus ensenyaments implícits.

Jiménez de Parga, catedràtic de Dret Polític, era molt diferent: el que hi subjugava era el seu discurs brillant, la seva capacitat d’enllaçar algun fet del dia amb les grans idees polítiques i d’allà derivar als conceptes que volia transmetre, des dels clàssics grecs i romans fins als mestres més recents de la literatura juridicopolítica. La classe, en general de tema imprevist, era com un discurs a favor de la democràcia basant-se en la gran tradició britànica, nord-americana i francesa, amb una armadura teòrica d’alt nivell.

Font i Rius, catedràtic d’Història del Dret, era la mostra, gairebé la caricatura, del savi investigador sempre a la recerca del document medieval que confirmés, o no, les tesis que defensava en el treball que estava duent a terme. S’acostuma a associar el caràcter de savi amb el de despistat. No sé si era despistat, però el doctor Font tenia aquest aspecte, passejant per la facultat semblava absolutament immers en investigacions històriques, sempre a la recerca de cartes de poblament desconegudes que devien causar gran sensació en donar-les a conèixer en la ponència que estava preparant per a un congrés internacional o per a una intervenció a l’Institut d’Estudis Catalans o l’Acadèmia de Bones Lletres.

Font va ser un gran investigador. De vegades aquest tipus de professors descuren la docència, expliquen el que investiguen i poc més. En aquest cas era el contrari: Font i Rius va ser un gran pedagog, feia una classes formidables, preparades al mil·límetre. Durant els primers cinc minuts recordava els aspectes centrals de la classe anterior dialogant amb els alumnes i, a partir d’aquell moment, arrencava la seva nova explicació amb claredat, ordre i sistema. Era fàcil prendre apunts, al final resultaven un compendi de lliçons ben estructurades.

Font, a més, va ser el meu degà durant aquells anys. Home temorós, també era una persona digna, digníssima. A tercer, els meus companys de classe em van encarregar organitzar un cicle de tres conferències, li vaig proposar a Font com a degà que convidés Aranguren, Pierre Vilar i Murillo Ferrol (en substitució de Tierno Galván, que llavors impartia un curs a Puerto Rico). Li van semblar molt bé aquests noms, va fer editar un fullet explicatiu i va presidir totes les sessions en una aula magna atapeïda d’estudiants.

Investigador, docent, bon degà, gran persona, avui molts recordaran Font i Rius, aquella universitat, aquells temps. Contra l’oblit, el record.

Francesc de Carreras és catedràtic en Dret Constitucional