El penal de tots els segles

Amb els juventins enfurismats, ni Buffon, als 40 anys i potser en la seva última participació europea, es va contenir. Michael Oliver, un àrbitre al qual se'l va notar superat, un principiant anglès de només 33 anys, va expulsar el mite italià, noblement ovacionat en retirar-se per l'afició de Chamartín. Szçesny, el seu relleu, no va poder aturar el xut inapel·lable de Cristiano, que va retrunyir fins a Mart. Només així es va desfer el nus d'un partit incunable, per a la posteritat, del qual es parlarà de generació en generació. Una maleïda mort a la riba per a una Juve que va tenir la personalitat que molt pocs —per no dir gairebé ningú— haguessin tingut davant del repte himalaiesc que havia d'afrontar. Ni més ni menys que al Bernabéu, tan respectable per a tants i tants. Contra el doble campió actual de la Champions, contra un Madrid que en 116 anys de vida mai havia sucumbit a Europa com a local després d'un resultat tan avantatjós com el de l'anada. Un sospir infinit per a un Madrid més angoixat que mai. Amb partits com aquest s'accentua la dita: en ocasions no hi ha altra lògica en el futbol que la seva il·lògica. Aquest joc destil·la un suspens inigualable.

En jornades així, el futbol demana a crits un certamen mundial de mentalistes, xamans i altres bussejadors en fenòmens sobrenaturals. Com es pot desgranar si no un partit previst per a menjapipes que va derivar en una intriga colpidora fins i tot per als més neutrals. I fins i tot per als de mirada tèrbola amb aquest esport. És el que va passar en un Chamartín amb calfreds. La gent es pensava que assistia a un duel funcionarial i, de sobte, es va sentir torbada. Tots pestanyejaven, els madridistes amb una recelosa tremolor, els juventins amb una joiosa incredulitat. En un minut i 17 segons, al Bernabéu hi havia una pugna on molts només vaticinaven un passatemps rutinari. El temps que va trigar Mandzukic a rematar de cap una centrada de Khedira després de la primera escalada de la nit de Douglas, un extrem que va treure la cadena a la defensa madridista.

El gol va suposar una taca a la pissarra blanca. Un suspens en tota regla. Amb Mandzukic, un paio amb cos de perxa, bolcat cap a l'esquerra, el seu defensor aeri mai hauria d'haver estat Carvajal, el jugador local de sostre més retallat. Ni amb un assot com aquest es va corregir el Reial, que per la mateixa via va concedir la segona garrotada de la nit. La Juve es desplegava amb Douglas per la dreta per rematar per l'altra banda amb Mandzukic. Zidane i els seus no es van donar per al·ludits. Amb mitja hora de diferència, l'exariet de l'Atlètic va calcar el seu primer gol, dos caps per sobre Carvajal, tan vencedor de tots els duels terrestres com perdedor en aquells que es van dirimir a les altures.

Amb el madridisme amb l'ai al cor, el seu equip va anar a batzegades tota la nit, amb el gest tan desencaixat com els peus. No va saber gestionar els temps del partit i va voler buscar el gol abans que el joc. Això, més els problemes físics de Modric i l'absència del messiànic Sergio Ramos, va portar el Madrid a la precipitació freqüent, al joc espasmòdic. Tot el contrari que la Juve. D'entrada, despullada de tots els senyals del calcio per descamisar-se fins a estar a prop de la remuntada. Després va saber esperar la punta per al 0-3 i en el tram final ja va voler ser la Juve de trinxera. Aquí es va esquerdar quan en l'últim sospir va maleir la condemna arbitral.

Bale, despatxat

Alertat per la deficient primera part dels seus, Zidane no va dubtar en el descans, al qual es va arribar amb un cop de cap al travesser de Varane. Va despatxar Bale, sense cap protagonisme, i va renunciar a Casemiro. Al camp, Lucas i Asensio. Els canvis van tenir efecte. El Madrid va tenir més la pilota, al voltant seu es va ordenar millor i Buffon va tenir focus. El mateix que Keylor, però en el seu cas en el mal sentit. Al tico, tan eficaç habitualment, se li va esmunyir una centrada de Douglas i Matuidi va rematar el gol. Més que un gol, un miracle.

Amb el 0-3 va arrencar un altre partit. Un gol visitant ja valia per dos. Però la Juve, que havia remat de valent, va decidir refugiar-se, i això va afavorir que aflorés l'únic Madrid invasor de la nit. El partit arribava a la fi quan Cristiano, molt actiu tota la jornada, va guanyar un duel aeri. I llavors Benatia es va creuar en el camí de Lucas. Amb la Juve amb un atac d'ira per la frustració, CR, amb un tonatge de pressió a coll, va resoldre el penal sense cap vacil·lació. Així va evitar el Madrid un sinistre històric. Només així va caure la Juventus, que acusarà l'àrbitre d'haver-la privat d'una proesa vitalícia. O, almenys, d'una consolació més suportable.

Malgrat tot, aquest quarts de final no es van tancar en aquesta nit embruixada al Bernabéu, amb el ressò de Roma tan recent per al futbol espanyol. Hi haurà esmenes arbitrals que portaran cua.