Waterloo

El mètode narratiu de Jean Rolin (1949) s’acosta als jocs que practicava Georges Perec i, llibre rere llibre, també sembla que busqui esgotar les temptatives d’explorar i descriure de dalt a baix cada un dels escenaris —o no-llocs— on situa la seva mirada, una tradició literària, al cap i a la fi, ben arrelada a França perquè Aragon, Yonnet o Clébert ja s’havien encarregat de cuidar, amb èxit, l’art de transformar una diminuta i anodina geografia en un lloc insòlit i digne d’estudi. Rolin ha seguit les desventures dels gossos que hi ha abandonats arreu del món, ha informat de les penúries de la comunitat cristiana a Palestina, ha ensenyat la part oculta de la societat de l’espectacle que alimenta la decadència de Los Angeles, ha narrat les rutines laborals dels ports francesos i ha mostrat la raresa dels habitants de la zona fronterera entre França i Bèlgica. No es perd mai el temps llegint qualsevol llibre de Rolin —un híbrid entre el reportatge, la crònica sociològica, l’antropologia urbana i el llibre de viatges concebut a la seva particular manera—, però si es vol assaborir al cent per cent la seva majestuosa capacitat d’observació, les línies clares de la seva al·lucinada facultat descriptiva, la seva habilitat a l’hora de traçar lligams inèdits entre les coses i els fenòmens de la realitat que se li alcen al davant, seria convenient començar per La Clôture, editat per Sexto Piso com La cerca.

Aquí Rolin no es mou de París, i recorre exhaustivament el suburbi acotat entre el Bulevard Ney i la Rue Clôture: en el llibre, de l’any 2002, la zona encara no s’ha convertit en la bidonville de l’actualitat, però sí que hi aflora sense subterfugis la devastació, la sordidesa i la vida dura dels seus habitants. Als bars fa pànic entrar-hi, girar qualsevol cantonada és temptar la sort, ningú no es pot resguardar del soroll que l’eixorda, i la viltat sembla ser la guia dels passos dels indigents, de les prostitutes i dels altres supervivents de l’infortuni que hi campegen de la manera que poden. Al costat de la descripció maniàticament minuciosa dels nàufrags refugiats en aquesta illa urbana, Rolin narra de manera superba les peripècies de Michel Ney, el mariscal de Napoleó que dona nom al bulevard i que, amb les seves fantasioses astúcies militars, va originar la derrota de Waterloo.

Convençut de la seva bravesa, a pesar que sempre se li van discutir les virtuts tècniques, com si volgués oblidar que era el fill d’un boter d’una aldea que havia ascendit de categoria social gràcies a les guerres napoleòniques —o com si embogís més i més després de cada episodi bèl·lic—, el mariscal Ney va ser acusat de traïdor. El pintor Jean-Léon Gérôme va immortalitzar l’execució en un quadre, Le 7 décembre 1815, 9 heures du matin.