Marine Le Pen proposa rebatejar el Front Nacional com Reagrupament Nacional

Nom nou, mateixa identitat. Marine Le Pen va proposar el diumenge rebatejar el vell partit de la ultradreta francesa Front Nacional (FN) com Rassembement national, o Reagrupament Nacional. Els militants hauran de ratificar la proposta en un vot per correu. Le Pen, en dificultats des que el maig del 2017 va perdre l’elecció presidencial davant Emmanuel Macron però animada pels avanços del nacional-populisme a Itàlia i altres països europeus, va plantejar el canvi de nom al final d’un discurs de reafirmació de les essències del FN i el rebuig al que va anomenar “els nòmades”, denominació que inclou immigrants, capitalistes, europeistes i, per descomptat, el president Macron.

Sense sorpresa, Marine Le Pen va ser reelegida presidenta del Front Nacional. Sense sorpresa, el càrrec de president honorífic, que ocupava el seu pare, Jean-Marie Le Pen, va ser eliminat. El vell líder ultra, enemistat amb la seva filla i ja oficialment expulsat com a militant el 2015, queda totalment fora del partit que ell va fundar als anys setanta. Fins aquí, res imprevisible.

La incògnita del XVI Congrés del FN a la ciutat de Lilla, al nord de França, la va desvelar Marine Le Pen en el discurs de clausura, a la tarda: el nou nom per a una formació que recull milions de vots a França però que mai ha aconseguit el poder.

Rassemblement national, Reagrupament Nacional manté l’adjectiu nacional del vell Front. Alhora li suma el de Rassemblement, que té ressons gaullistes i republicans, ja que Rassemblement du peuple français (Reagrupament del poble francès) era el nom del partit que el general De Gaulle va crear després de la guerra, i Rassemblement pour la République (Reagrupament per la República) el del partit del president neogaullista Jacques Chirac. El nom combina la identitat profunda del FN, el nacionalisme francès, amb un mite molt francès, el de la unió de tot el poble, més enllà de les divisions partidistes.

“Originàriament vam ser un partit de protesta”, va dir Le Pen en el seu discurs per justificar el canvi. “Després ho vam ser d’oposició. Ara no ha d’haver-hi cap dubte que volem ser un partit de govern”. I per aconseguir-ho, va afegir, són imprescindibles les aliances que trenquin l’habitual cèrcol de tothom contra el FN. “Guanyar sense aliances és ardu”, va dir.

“Jo al principi era escèptic”, confessava als passadissos del congrés Eric Minardi, el secretari regional del FN a Tahití, a la Polinèsia francesa. El discurs de la presidenta el va convèncer. “Si volem fer aliances i que la gent s'acosti a nosaltres, Reagrupament Nacional pot funcionar". Per tant, votarà a favor del canvi de nom, com molts dels frontistes que acabaven d'escoltar la seva líder.

Le Pen filla plantejava el congrés de Lilla com el de la refundació: el que permeti assentar les bases per transformar un partit de masses però estigmatitzat —arraconat a la cantonada de les ideologies infreqüentables i contràries als valors republicans— i aconseguir fer-lo freqüentable. És a dir, capaç d’aliar-se amb altres partits —o, com a mínim, atreure els seus votants— i aspirar de debò al poder. En el discurs de Lilla, Le Pen va llançar diverses picades d’ullet a Laurent Wauquiez, president dels Republicans, el partit tradicional de la dreta francesa. Wauquiez, triat al desembre, ha virat a la dreta el discurs del seu partit, però rebutja qualsevol pacte amb el FN.

El congrés del FN és el resultat d’un procés que va començar després de la derrota de Le Pen davant Macron. Le Pen es va classificar per a la segona volta i va obtenir més de deu milions de vots, un resultat que reflecteix la potent implantació al territori francès. Però una altra vegada es va quedar a les portes del poder, amb un 34% de vots, enfront del 66% del seu rival centrista.

La seva pèssima actuació en el debat electoral davant Macron va deixar maltractada la seva imatge com a governant potencial, i errors estratègics com la proposta d’una sortida ràpida de l’euro i eventualment de la UE va espantar molts votants potencials. A això es va sumar la deserció del seu home de confiança, Florian Philippot, que ha fundat un nou partit, Els Patriotes. El partit va obrir llavors una reflexió que va incloure un qüestionari entre els seus 51.000 militants. Tot, encaminat a la refundació.

Un 52% dels sondejats es van mostrar favorables al canvi de nom, una majoria minsa que evidencia la inclinació de la militància als senyals d'identitat. Un 90% van votar a favor d’un referèndum per sortir de la UE, però un 73% van considerar que la sortida de l’euro no era prioritària.

Un 100% dels gairebé 1.500 delegats a Lilla van votar per la reelecció de Marine Le Pen a la presidència del FN. Era l’única candidata. Prop d’un 80% van votar a favor de canviar els estatuts, mesura que inclou la supressió de la presidència d’honor, és a dir, l’exclusió definitiva de Jean-Marie Le Pen. La seva estridència verbal i les seves opinions sobre l’extermini dels jueus d’Europa o la col·laboració amb els ocupants nazis durant la Segona Guerra Mundial dificultaven l’esforç de la seva filla per suavitzar el partit.

Le Pen pare ja feia anys que estava allunyat del FN. El símbol més gran de la refundació és el canvi de nom. En les properes setmanes els militants han d'aprovar o rebutjar el nom que Le Pen filla va anunciar a Lilla.

A la pregunta de per què és necessari el canvi de nom, el diputat Louis Aliot va respondre: "Perquè a la segona volta impedeix la reagrupació". És a dir, en el sistema de dues voltes francès, l'habitual és que a la segona volta —de les eleccions presidencials, però també legislatives i regionals— tots els partits s'uneixen contra el FN. "Ara necessitem guanyar, hem de reagrupar i cal fer-ho amb alguna cosa que no sigui el xoc", diu Aliot, que és parella de Marine Le Pen, a EL PAÍS. El nom xoca, i dissuadeix. Amb un altre nom se suposa que el nou FN atraurà més vots. "Ho he vist a la meva elecció: hi ha gent que vota per nosaltres gairebé a contracor. Almenys no tindran aquest pes psicològic".

El dubte és si amb canviar el nom n’hi ha prou. Perquè aquest és un partit irremeiablement associat amb una ideologia i amb dos noms. És possible que la ideologia s'endolceixi en comparació dels temps del pare, però qüestions com la immigració —el tema que va propulsar el FN als anys vuitanta— continuen sent centrals. L'èxit del discurs de Steve Bannon, l'ideòleg del trumpisme, en la sessió del dissabte, i la radicalitat del discurs de Le Pen el diumenge assenyalen, més que un gir centrista, un retorn als senyals d'identitat originals. "Nosaltres anem en el sentit de la història", va dir, reprenent la frase de Bannon el dia anterior: "La història està del nostre costat".

Tampoc és fàcil desfer-se dels noms. El primer, Front Nacional, aviat serà història, sí. L'altre nom és Le Pen, i aquest, sigui qui sigui el Le Pen que el dirigeixi, seguirà sent el partit lligat a la família que el va fundar.