“La música més radical es feia als 60 i 70; això va a menys”

Sembla que jugui, que fer música sigui per a ell com la continuació d’una forma alegre i desimbolta de viure, que manifesta amb un somriure gairebé permanent. Les seves lletres no acaben de ser mai explícites, i la seva sonoritat té un punt aparentment ingenu i fins i tot naïf que embolica en ambients equidistants el pop i el folk. Era el petit de Cal Eril a Guissona, i des de llavors, tot i que al seu poble ja el coneixen com a Joan Pons (no és gratuït que ja tingui dos fills als 36 anys), ha estat per al món de la música El Petit de Cal Eril. Acaba de publicar Tirangular, setè disc del grup; el títol és la imatge d’un triangle i tot gira al voltant del número 3. Un altre joc?

Pregunta. Sempre de bon humor, vostè...

Resposta. Intento ser positiu. Em surt bastant natural, en general. No he de fer cap esforç. Ara bé, estar content no vol dir que no hi hagi angoixa i patiment.

P. Diu el tòpic que per crear una obra que commocioni cal fer-ho des del patiment.

R. La música no ha de néixer forçosament del patiment, neix de la pròpia vida, i la vida és fantàstica. I sí, alhora difícil.

P. Sabria distingir les cançons que ha escrit des del patiment i les que han sorgit de l’alegria?

R. La veritat és que no. De fet, em costa interpretar les meves cançons. Ara bé, pel que la gent em diu i jo també detecto, a la meva música hi ha com una mena de boira de melancolia, de dubte existencial, de preguntes que faig... Què significa l’existència? Al cap i a la fi, estem aquí per preguntar-nos coses.

P. No som massa poca cosa com per atorgar-nos aquest paper?

R. Si ens atorguen el poder de pensar i de debatre vol dir que estem aquí per fer-nos preguntes, no? Al mateix temps, estic convençut de la meva petitesa. Va amb el nom. El Petit de Cal Eril.

P. Sembla que vostè vol amagar el significat de les seves lletres.

R. Quan faig música intento ser transparent amb mi mateix, i alhora aquesta transparència em deixa veure que no conec gaire qui soc. Ara bé, aquest tipus de preguntes no me les faig quan xerro amb la meva dona, només surten a les entrevistes, quan parlo de la meva obra. Això em demostra que alguna cosa d’incògnita hi ha a la meva música perquè resulti freqüent que a les entrevistes parli de tot això.

P. En certa mesura, doncs, se situa en la tradició d’artistes com ara Sisa o Joan Miquel Oliver.

R. Pot ser, tot i que no em sento galàctic. Amb Ferran Palau, el meu germà artístic, diem que el que fem és pop metafísic. El seu disc, Blanc, i el meu ens ajuden a posicionar-nos en aquest punt. És com aquests manifestos que m’interessen, tipus el Manifest Groc, que tenen un punt de broma i, alhora, hi ha alguna cosa de posicionament artístic concret.

P. Però coincideix amb Sisa i Oliver que no són grandiloqüents en cap sentit, i les seves lletres no són explícites, ofereixen una mirada a la vegada intel·ligent i esquiva. I també hi ha un cert sentit de l’humor, tènue si vol.

R. Llavors sí que coincidiria. Amb Pau Riba, també. No en les sonoritats, ni en les paraules: Sisa i Oliver fan llistes de coses, de semàfors i objectes així. L’ús de les paraules ens allunya del costumisme tant de personatges com de situacions, tampoc fem la psicodèlia de personatges inventats, és una manera de fer servir les paraules per parlar de la matèria, de la transformació de la matèria... Per això la metafísica, un concepte inquietant.

“Em fa pànic l’ofici; no vull anar a un concert i saber que tot anirà bé; haver de preocupar-nos per tot ens manté alerta”

P. Es fan preguntes serioses, tot i que de vegades semblen babaus mirant el cel...

R. O fumats perduts, sí, tot i que fa temps que vaig abandonar aquest gremi.

P. Però vostè juga amb significats implícits. Per exemple, aquest nou disc no té un títol amb paraules, sinó la figura d’un triangle equilàter, no pas isòsceles o escalè, i podria estar jugant amb tots els significats numerològics del número 3, vinculat a l’expressió artística, la sociabilitat, l’empatia...

R. No és tan important, seria l’equivalent a escollir el tipus de pintura i la superfície on vull pintar, són qüestions purament mecàniques, no són elements centrals. L’element central són les cançons.

P. Però el 3 està ple de significacions. Vol dir que són gratuïtes?

R. Puc respondre amb una pregunta que potser no fa gràcia, i fins i tot pot fer una mica de ràbia: conèixer aquest extrem produiria cap canvi en l’oient? Escoltaria el disc d’una manera diferent? És tan important?

P. Potser indirectament, si tot no girés al voltant del 3 i del triangle, potser s’evitaria moltes preguntes sobre un tema que vostè considera totalment innocu...

R. Sí, és veritat, però d’aquesta manera m’estalvio de parlar sobre les lletres i el seu significat, que és una cosa que no m’ha fet mai cap gràcia (riu). No existeix un significat més pertinent que un altre, cadascú té el seu. Aquest disc està concebut des d’un altre prisma, i el símbol està pensat per unir les tres parts que jo vaig pensar com a mètode de gravació, de presentar el disc, no tant com a mètode de fer les lletres o les cançons.

P. Si més no, resulta xocant que hagi decidit gravar l’elapé dividint-lo en tres discos amb tres cançons cadascun, que no tenen un ordre lineal i gravades en tres estudis diferents en tres èpoques de l’any.

R. Aquesta vegada no volia acabar la gira, descansar, tornar a treballar... Volia fer el que no he fet mai. Per això hem gravat en paral·lel a la gira del disc anterior, i fer les cançons pocs dies abans de entrar a l’estudi. Intento treballar al límit.

P. I això no ha tingut conseqüències estètiques?

R. Sí, perquè em volia sentir més fresc, fer un disc més variat i espontani i que l’estat mental de la banda fos més variable; que gravar a cada lloc suposés un canvi mental i de convivència. Tenia una llista inicial d’11 estudis possibles, i he escollit els tres definitius no per raons artístiques, sinó d’agendes. El que sí que volia era gravar a fora, i com que enregistrar-lo sencer hauria estar impossible, ha estat gràcies als vols de baix cost i a un estudi baratet als EUA que finalment hem pogut anar-hi. Això ha representat tenir els músics contents: va ser com una mena de regal, una forma de generar un estat mental diferent.

P. Una bogeria organitzativa, també...

R. No tant. Som un grup precari, no tots vivim de la música. El que hauria estat difícil seria agafar 15 dies seguits per fer la gravació. Tots els meus músics tenen compromisos. En canvi, agrupar la gravació en tongades de tres dies és més fàcil de combinar. S’han de cuidar els detalls perquè els músics no hagin de demanar gaires favors a la família... que la cosa sigui fluida. Tothom treballa, i tot i això s’ha d’aconseguir, perquè quan estem al grup estem al 100%. I fer així el disc ha determinat com sona. Aquest disc ha estat compost a diferents llocs. L’estat mental variava d’un lloc a un altre: fred, calor, tardor, després d’un festival, abans d’una actuació petita... Llavors el veig com més ric, més desenfadat... Cada cançó té més espai per créixer. No hi ha tant de context com en discos com La figura del 8.

P. I quin paper fa l’ofici?

R. Fa una mica de pànic, l’ofici. No vull anar a un concert i saber que tot anirà be. De vegades em preocupo d’on soparem, on aparcarem... Som un grup que ens ho fem tot, per això les preocupacions no són només estrictament musicals. Això ens ajuda a mantenir-nos alerta. I tots toquem una mica tots els instruments, això també ens manté desperts.

P. Hi deu ajudar que la indústria ja no sigui tan restrictiva com abans i permeti aquestes frivolitats.

R. La radicalitat m’interessa, però crec que les coses musicals més radicals es feien als anys seixanta i setanta, cançons de 16 minuts. Com pot ser? Sembla que la radicalitat hauria d’anar a més i va a menys. Escolto Radio 3 i sento música estilísticament dels vuitanta. No tinc clar per què passa.

P. Abans ha parlat de Ferran Palau, amb qui vostè toca la bateria de tant en tant, i quan poden fan coincidir les actuacions dels seus dos projectes. Què te Ferran Palau que el sedueix d’aquesta manera?

R. Ha fet un disc brutal, un disc que literalment em desfà, em fa sentir coses que... no sé, molt intenses, em posa la pell de gallina, la veritat. Té molta creativitat, està en un moment musical fantàstic i sembla que les cançons li surten fàcil. Vivim en un món professional precari, i tot i els seus inconvenients manifestos he d’agrair que aquesta situació m’hagi permès conèixer un músic com Ferran Palau.