Pesic, un geni per redimir un Barça trasbalsat

La bola no entra al Palau Blaugrana. El fortí s’ha transformat en una bicoca per als visitants. I el Barcelona de bàsquet, en la pitjor de les seccions professionals del club, amb diferència. S’ha canviat de director esportiu (Joan Creus, Rodrigo de la Fuente, Nacho Rodríguez), d’entrenador (Xavi Pascual, Georgios Bartzokas, Sito Alonso) i de jugadors (27 fitxatges en les tres últimes temporades). Res no ha funcionat. Al contrari. Els resultats han empitjorat sempre. L’equip va passar de perdre les finals a ni tan sols jugar-les. I ara, per segon any consecutiu, a acomiadar-se prematurament de l’Eurolliga, i sense arribar, ni de lluny, a ficar-se en els playoff de quarts de final. Els tres últims entrenadors van ser acomiadats amb contracte en vigor. Sito Alonso amb prou feines ha pogut arribar al mes de febrer tot i tenir per davant el que queda de temporada i la següent. El màxim responsable de la secció, Joan Bladé, ja ha admès el fracàs sense embuts.

L’últim moviment des dels despatxos ha consistit a apel·lar al carisma i el caràcter de Svetislav Pesic. I també al seu ADN blaugrana. Només va estar dues temporades al Palau. Però van ser les més triomfals que es recorden: el triplet en una, inclosa la primera Eurolliga de la història del bàsquet blaugrana, i dues Lligues. Les lluites internes a la directiva, entre el llavors president Joan Laporta i el màxim responsable de la secció, Josep Maria Bartomeu, van encendre l’ànim de Pesic, que va decidir tocar el dos. Va ser al setembre del 2004. Tretze anys i mig després, quan l’entrenador serbi de 68 anys es dedicava a esquiar a Àustria mentre s’anava fent a la idea de jubilar-se de les banquetes, l’ara president Bartomeu i el director esportiu Nacho Rodríguez han tingut un atac de nostàlgia i s’hi han encomanat.

On n’hi ha hagut, sempre en queda, consideren. I si es jutja per les primeres frases de Pesic en la seva presentació, és així. Manté la mateixa espurna, la mateixa convicció, la mateixa fe en la seva capacitat per treure petroli d’aquests col·lectius de gegants amb un canell tan bo que de vegades, inexplicablement, entren en dinàmiques negatives i, amb perdó, deixen de ficar-la. Certament, alguns dels fitxatges de l’últim infaust trienni blaugrana han resultat un fiasco, però és que ja no es podia esperar gaire d’ells (l’últim cas és el de Pressley, però també el de Carlos Arroyo). No obstant això, no s’entén el fracàs de molts altres que estaven avalats per les credencials i la qualitat (Doellman i Rice, per exemple). I a això cal afegir el cas de Dorsey, que va acabar com el rosari de l’aurora (amb demandes als jutjats), les anades i vingudes d’Edwin Jackson, o la gestió del final de la carrera d’un jugador essencial com Navarro. Finalment, almenys de moment, el club s’encomana a Pesic. Amb la seva desimboltura i eloqüència ha marcat la línia des del primer dia, i amb un somriure ja ha deixat anar dues perles: “Un jugador amb tres cotxes al garatge no va al rebot ofensiu” i “Canviarem la dinàmica d’entrenaments. No farem dues sessions al dia... entrenarem tot el dia”. Un geni.