Sempre Kafka: ara la metamorfosi

L’independentisme està canviant. S’està transformant en funció de les fites depassades i de l’aparició de nous objectius que substitueixen els objectius superats o cremats. Des de 2012 s’han fet dues consultes amb pretensions referendàries i tres eleccions també amb pretensions de plebiscit. Des d’un punt de vista estrictament quantitatiu aquestes cinc passades per les urnes han donat un resultat clar i contundent: l’independentisme s’acosta al 50 per cent dels votants, però mai és prou fort com per arrossegar la societat catalana a fer un pas irreversible cap a la independència.

Amb aquest 47 o 48% s’han fet moltes independències en altres moments de la història i en altres latituds geogràfiques, però no a l’Europa i al món d’avui. I més quan l’efecte final que han tingut és el de fer sorgir la novetat absoluta d’un vot nítidament hostil i diferenciat respecte al catalanisme en favor de la candidatura de Ciutadans, “partit de referència”, segons ha explicat molt bé i amb alarma Albert Branchadell, “d’una minoria nacional espanyola dins de Catalunya”.

El balanç quantitatiu del procés és insuficient i a la vegada preocupant: enlloc d’un sol poble unit en tenim dos d’enfrontats, dues nacions oposades enlloc de la nació inclusiva i inclosa a Espanya del catalanisme autonomista que havíem conegut. L’única esperança independentista rau en l’evolució demogràfica en un futur més aviat llunyà i al cap i a la fi gens determinat: no sabem què pensaran del Procés les generacions més joves i tampoc com es comportaran els immigrants recents i nous, tot i que sabem que habitualment solen decantar-se en contra de la independència.

A hores d’ara, doncs, hi ha dues qüestions que han caigut de l’agenda política. Caldrà esperar molt temps perquè es pugui parlar d’independència amb una mica de credibilitat. El sentiment roman, està clar i no hi ha res a dir. Els somnis són per somniar. L’objectiu polític ja no és a l’ordre del dia, fora de la fantasia, més aviat estafa, dels qui volen ‘construir república’ després de jurar i perjurar que mai la van proclamar. La primera cosa la fan de cara a la parròquia, mentre que la segona la fan de cara als jutges. Tothom ho sap i ja no és profecia sinó evidència: no hi ha república, no hi ha independència, i no n’hi haurà en el futur visible de les actuals generacions, sobretot les de més anyada, que tant s’han mobilitzat.

Més greu encara és que hagi caigut de l’agenda, encara que alguns no se n’han adonat, la peça central de l’argumentació determinista de l’independentisme, que era el dret a decidir. Gràcies a aquesta fabulosa invenció, els ciutadans de Catalunya aconseguirien ja fos la independència ja fos l’estatus de subjecte polític amb el dret a decidir, en cas de que s’exercís però el resultat fos negatiu. Seria una victòria aparentment menor, que permetria tornar a exigir-lo tantes vegades com calgués, ‘fins a aconseguir-ho’ (donec perficiam) com diu el lema obsessivament militant. Doncs bé, això avui és tan utòpic i lluny de l’abast com la independència. Ni els que hi simpatitzaven de fora de Catalunya s’atreveixen a parlar-ne.

L’estat de debilitat en què ha quedat Catalunya després del desenllaç del Procés és extraordinari. Els protagonistes de la feta, més aviat malifeta, encara no se n’han adonat, però la pèrdua abasta fins i tot objectius perfectament autonomistes i integradors. La reforma de la Constitució, la idea d’un pacte fiscal, la possibilitat d’un reconeixement de la singularitat catalana, hipòtesis pròpies de la tercera via, blasmada tant per l’independentisme com pels uniformistes, són possibilitats més remotes avui que ahir, sobretot perquè Catalunya ja no pesa a Madrid i es troba dividida a casa, mancada així de les dues condicions que han permès tots els avenços al llarg d’un segle i mig de catalanisme.

L’únic que mou l’independentisme i que el porta a les urnes amb bons resultats és la seva incapacitat per encarar-se amb la realitat de la derrota catalanista autoinfligida. Sis anys de tergiversacions, promeses incomplertes i mentides flagrants només es poden seguir tapant amb més tergiversacions, més promeses incomplertes i més mentides flagrants. És l’única manera de tornar a votar-los i de seguir encara mobilitzats: tancant els ulls a la veritat. Aquest és el moment del nou Procés, que permet les extravagàncies de les diarquies, les presidències simbòliques, els governs a l’exili i les repúbliques de l’aire instal·lades a Bèlgica.

Tots aquests castells de cartes s’aguanten amb un sol ciment, fins i tot electoralment, i aquest ciment és de nou un relat, una nova fantasia narrativa sobre un referèndum d’autodeterminació celebrat malgrat la repressió de l’Estat, una república pacífica proclamada que ha d’eludir la violència de l’Estat, uns patriotes resistents que han de triar entre la presó i l’exili... i encara no s’ha acabat i seguirà, perquè la justícia té molta feina per davant i va per llarg.

I a la vegada, cap objectiu que no sigui conservar el poder encara mantingut, cap direcció que no tracti de perjudicar l’Estat, cap estratègia que no sigui minimitzar els danys en els patrimonis i les persones com a resultat de les seves responsabilitats penals. Tot prou i suficient per a una ONG o per a una comunitat religiosa, però políticament molt inconsistent per governar un país, com haurà de fer al final la majoria independentista.

Fins ara era el procés, ara és la metamorfosi, la transformació del moviment independentista en mera associació antirepressiva i defensiva. Però sempre, Kafka. Pobre Kafka, quina culpa en té?