Gaudí, l’última gala?

La festa dels Gaudí a començar per TV3 una mica abans amb un esquifit reportatge sobre la catifa vermella. Uns pocs minuts d’imatges del photocall i unes poques entrevistetes. La brevetat d’aquest espai sobre la catifa vermella potser demostra un raonable dubte sobre el gènere i l’improbable èxit de mimetitzar-se amb Hollywood. A dos quarts d’onze començava la lectura de nominacions i de premiats, que va acabar a la una tocades. Un repte, per definició, fatigant. I encara més quan el repertori de candidats és poc variat i es repeteixen les mateixes pel·lícules. Les imatges de platea que va fer TV3 sempre tenien els mateixos protagonistes. Fins i tot als plans generals es veien unes fileres de butaques buides, un autèntic tabú, per exemple, a la gala dels Oscar, que fins i tot posa extres per tapar qualsevol forat. Ismael Martín i Carolina Rosich van fer un bon seguiment de la gala, sense que els comentaris informats que oferien trepitgessin la cerimònia.

La gala no va tenir els errors de fa dos anys, però tampoc va ser particularment memorable. David Verdaguer, com a presentador, va posar-hi empenta i va despatxar amb ànima un guió que pretenia ser més divertit del que realment era. Veure com s’acaba un gag i que el públic no rigui resulta demolidor. Sort que l’acudit (?) del parent actual de Gaudí altre cop atropellat per un tramvia es va fer a l'exterior i sense públic que pogués no riure. Verdaguer va tenir una aparició dedicada a Albert Serra, on va recordar les seves paraules del 2014 (“envieu tots els actors a Guantánamo”) i que fa pel·lícules sense actors professionals. “A veure si les fa també sense càmera”, va dir-li de bon rotllo. Això i més. Tot i que Serra ha col·laborat amistosament amb els Gaudí, és evident que els actors van esgarrinxats. A Twitter, més d’una piulada de gent empipada reivindicava Serra.

Dels números musicals, el més encertat i sorprenent va ser ressuscitar la fanfara olímpica del gran Carles Santos. I el més boirós, un cor infantil de Granollers, molt bo, d'altra banda, cantant un tema irònic que parlava, entre altres assumptes, de l’adoctrinament escolar. Negar-ho amb un, precisament, cor infantil no és la millor manera. Es va reivindicar el paper de la dona en la indústria del cinema. Mercedes Sampietro, en rebre el Gaudí d’honor, va recordar les víctimes de la violència masclista i la seva infància sota el franquisme (“això sí que era una dictadura”, va dir sense voler donar-li importància).

Òbviament, la gala va tenir política. A Puigdemont, l'organització li va donar un breu cameo al vídeo d’obertura. Ada Colau, a la sala, va sentir algun acudit de càstig. Al debutant Roger Torrent, assegut al seu costat, no li va tocar el rebre. Seients buits per recordar els absents forçosos i algunes al·lusions per part de premiats i d’Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia. Passola va llegir una emotiva carta de Gaudí explicant la seva detenció l’11 de setembre del 1924 i va fer referència al problema de l’IVA de TV3 —que repercutirà en el seu paper de client de l’audiovisual— i a la necessitat d’una nova taxa de l’audiovisual, ara tombada pel Constitucional, i que alimentava les productores. Per tot això, Passola va advertir, no sé amb quin grau de convenciment, que aquesta podia ser l’última gala dels Gaudí.

A veure... que no hi hagi aquesta mena de gala, com la dels Goya, perquè s’ha pensat fer una altra cosa no seria de lamentar. El que veritablement seria greu és que no hi hagués gala perquè no hi ha cinema.