Reflexions posteriors al 21-D

Octubre del 2017, aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya per part de l'Estat d'Espanya: intervenció del règim autonòmic de la primera.

Aquesta aplicació ha produït, entre altres efectes, la submissió de Catalunya a la tutela jurídica de l'Estat. Un exemple: el control del Ministeri de Cultura sobre la Conselleria de la mateixa denominació pel que fa als processos judicials sobre les obres d'art de Vilanova de Sixena.

No amaguem què ha passat: la declaració unilateral d'independència i la proclamació de la República catalana han causat aquest efecte temporal i encaminat al restabliment de la legalitat constitucional i estatutària. Era un dels sistemes europeus d'autonomia política més generosos d'Europa.

Els resultats electorals del 21-D no són determinants, especialment si persisteixen les obcecacions actuals. La victòria, en escons, mínima dels independentistes, producte d'una norma electoral antidemocràtica, no acompanyada amb la de votants, no dona per a independències ni repúbliques, tret que es pretengui reincidir en tensions, riscos i càstigs.

Els polítics independentistes han de reflexionar sobre si una part del vot d'aquest signe els ha estat atorgat perquè siguin ells i no uns altres els que recondueixin la situació oblidant-se de tota mena d'utopies.

Què cal fer? Amb bona voluntat, sentit comú i realisme polític, aconseguir un acord legal a partir de l'experiència adquirida: els uns, que els camins i mètodes utilitzats fins ara no són viables, i els altres, que Catalunya ha de ser tractada amb una afectuosa cordialitat dins de la Constitució, amb la finalitat d'aconseguir la reconciliació civil o, almenys, la conllevancia.

Immediatament i ara mateix, cal afrontar la situació processal penal dels investigats, i fer-ho amb imaginació (així, fins i tot els residents a Bèlgica han sofert, de facto, limitacions jurídiques) i generositat revisant, en la mesura que sigui possible, la seva situació ponderant amb la màxima amplitud i encara que sigui a títol provisional els fets imputats, així com les circumstàncies en què s'han produït, com és obligació dels jutges. El compliment, important, per descomptat, de les normes penals no esgota el problema: existeixen altres drets, il·lusions i esperances de molts ciutadans que són mereixedors de consideració. Les responsabilitats s'han de decidir en la sentència final del procés i no anticipadament, amb l'adopció de mesures cautelars.

Finalment, si se'm permet, una recomanació: recordar els anys de la història de Catalunya del 1640 al 1659, des del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors fins a la Pau dels Pirineus, en els quals, amb un terrible cost, els catalans vam ser Espanya, França i protectorat francès per acabar sent, una altra vegada, Espanya, i això que, llavors, vam tenir l'ajuda de Portugal, França, Aragó, València, Navarra i Biscaia. Alliçonador. La història, com tantes vegades, mestra de vida.

Ángel García Fontanet és un magistrat jubilat.