Lluny del precipici de la nyicreria

La contribució de Salvador Oliva (Banyoles, 1942) a la poesia s’ha desenvolupat paral·lelament en diversos fronts: els estudis sobre mètrica —quan va sortir la seva primera Mètrica catalana, el 1981, aquesta disciplina era pràcticament inexistent—; la docència universitària —Poesia i veritat (2015) pot donar una idea del que les seves lliçons han significat per a successives promocions d’estudiants durant dècades—; la traducció, principalment de les obres de Shakespeare, i la pròpia creació. En aquesta hi ha, en un primer moment, un predomini de la lírica —Marees del desig (1975) i, sobretot, Terres perdudes (1981)—; després, dels poemes satírics —fins i tot sobre temes d’actualitat, com els que van ser publicats en aquest Quadern—; a part, una novel·la en vers, Fugitius (1994), que no ha tingut el reconeixement que mereix. Ara, al cap de 20 anys sense publicar cap llibre de poemes, torna amb tres Epístoles a Josep Carner—dues en alexandrins organitzats en estrofes rimades, l’altra en versos variats sense rima— en què la intenció satírica ve acompanyada de notes líriques, que no interfereixen, però, en l’ànim combatiu. Aquest decantament cap a la sàtira neix, i aquí ho exposa sense embuts, d’una autoexigència: “Per ser líric com cal, en aquest segle XXI, / s’ha de ser un geni, tret que es vulgui caure / al precipici de la nyicreria…”.

La llista de damnificats en les dues primeres epístoles és llarga; són importants figures de la política, la literatura i la universitat, àmbits tots ells interrelacionats. Sense ànim d’ofendre els no esmentats, podem citar: Joan Triadú, Antoni Badia i Margarit, Jordi Pujol, Manuel de Pedrolo, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas —i els seus nombrosos deixebles, els moletes—, Lola Badia —i els loletes—, Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill i el grup poètic d’Els imparables, els quals, junt amb altres —“llòbrec eixam”— com Enric Sòria i Miquel de Palol, van manifestar-se contraris a l’obra de Carner. La impressió que se’n desprèn, al cap de tantes anècdotes plenes de significació històrica, és que “tant l’Administració com la universitat / són parangons d’un despotisme no il·lustrat”. Però l’ajustament de comptes no és el més important d’aquest llibre, o no és el que fa que aquest llibre sigui important. L’objectiu principal és denunciar el menyspreu i els mals tractes que les persones realment cultes reben a Catalunya dels qui remenen les cireres, així com la insolència dels ignorants, sobretot en qüestions literàries. Un epíleg en prosa denuncia uns quants afers interns de la cultura catalana en què el talent ha estat víctima de dirigents poc entenimentats i de polítiques d’escassa volada.

Un altre objectiu és la vindicació de Carner; la tercera epístola és una introducció a la seva lectura, i a la lectura en general, tant com una expressió d’agraïment: “Per poder-vos llegir com cal, / només ens reclameu uns ulls d’infant, / sense cap prejudici”. L’autor entén que Carner, com diu Gabriel Ferrater, “a tots nosaltres ens ha fet” i que el seu mestratge és encara vigent, malgrat les interpretacions superficials o interessades que l’han pretès bandejar, i malgrat que aquest nostre temps —en què “ens instiga el soroll i ens inunda la pressa”— no és propici a la seva lectura.

Aquest llibre és també una demostració pràctica que Oliva continua essent el miglior fabbro de la poesia en català, perquè no hi ha ningú a hores d’ara (o posem-hi gairebé ningú) que pugui fer composicions amb el grau de perfecció que tenen aquestes epístoles. Cosa que ens pot portar a pensar en tot el que ens estem perdent, en poesia, per culpa d’haver abandonat la preceptiva literària i el coneixement dels grans autors, i d’haver donat per bo qualsevol acudit.