El diàleg com a fetitxe

La paraula diàleg s’ha convertit en un fetitxe. Com si pel sol fet de ser pronunciada, i encara més posada en pràctica, un ja es trobés en el bon camí de la resolució d’un conflicte. “Com és que no dialoguen?”, es habitual sentir queixar-se. Més encara si resulta que tothom està disposat a fer-ho. Perquè sí, fa de mal dir que hom en renega. És políticament incorrecte.

En sentit estricte, diàleg no vol dir comunicació entre dos o més persones, com podria suggerir la contraposició que se sol fer entre monòleg i diàleg. Diàleg es compon del prefix dia- que significa ‘a través’, i de -logos, un mot polisèmic que es pot traduir com ‘paraula’, ‘discurs’ o ‘raó’, entre d’altres. Dialogar, doncs, expressa l’acció de fer passar un missatge a través de la paraula (o de la raó) i no pas entaular una conversa amb una o més persones.

A la pregunta de si tothom dialoga, cal dir que des d’aquesta perspectiva sí, tothom dialoga. Qualsevol discurs compartit que passi pel sedàs de la paraula i la raó seria susceptible de ser catalogat de diàleg. Posar a disposició de l’interlocutor un discurs reconeixible i comprensible sembla un requisit a l’abast de tothom. Però l’apel·lació al diàleg no es fa en aquest sentit. Quan d’algú es diu que és dialogant és perquè s’entén que és capaç de cedir, és a dir, que pot arribar a reconèixer, si cal, que en les seves paraules no es troba la millor de les perspectives d’un fet o d’una situació. És assumir que l’altre pot enunciar altres raons, i que a més poden ser certes. Que pot tenir raó. Per tant, dir d’algú que és dialogant és adjectivar-lo de manera positiva, destacant-ne una característica desitjable que facilita una comunicació exitosa.

Doncs bé, és fals que el fet de dialogar comporti, per si sol, arribar a un punt de solució. La vida quotidiana està plena d’exemples que ho corroboren. No n’hi ha prou amb dialogar: qualsevol de nosaltres pot simular voler-ho fer sense assumir una genuïna voluntat d’entendre les posicions de l’interlocutor. És, de fet, el que no acaba de resoldre l’acció comunicativa (Habermas), que pretén arribar a l’establiment performatiu d’uns procediments que possibilitin i garanteixin la participació real dels interlocutors implicats en una determinada controvèrsia. Pel sol fet d’argumentar i discutir no s’està més a prop d’arribar a una solució, ni tan sols es posen les bases per poder-s’ho plantejar, entenent per solució un consens o pel cap baix un reconeixement de les parts implicades de la validesa dels arguments de l’adversari.

La manca de diàleg no és la causa directa de la incomprensió mútua. És quelcom més insondable: precisament la voluntat d’entesa i capacitat d’empatia discursiva. Tan senzilla d’anomenar com difícil de promocionar, en aquesta s’hi conjuguen elements tan dispars i difícils d’homogeneïtzar com les pulsions, el context cultural, l’educació rebuda o l’hàbit conjuntural de fer-ho. Per això, és probable que ni en un món ideal on tothom pogués rebre la millor de les atencions psicològiques i pedagògiques constatéssim comunicacions perfectament assolides. L’optimisme racionalista de propostes deliberatives com les del mencionat Habermas o contractualistes com les del primer Rawls topen en aquest punt amb un escull quasi definitiu: no sembla factible que en cap posició original la raó pugui ser ni única ni pura. Ningú pot parlar en nom de la raó, com tampoc es pot descartar en les decisions la interacció determinant d’elements aliens a la pròpia racionalitat. Més aviat el contrari, la pretensió de raonabilitat pot emmascarar interessos de dubtosa honorabilitat que més val ni esmentar.

Estem condemnats al solipsisme i a la resolució dels conflictes per la llei del més fort? De vegades ho sembla. La història així ho testifica. Per fortuna, però, la majoria de nosaltres acceptem que la frustració forma part de l’experiència interpersonal i que és més edificant veure el got mig ple i acceptar que difícilment cap de nosaltres esdevindrà l’interlocutor perfecte. El principi de realitat s’imposa. Per això és especialment necessari que en política no s’emprin les paraules com a fetitxe, sobretot quan aquestes es proposen com a alternativa a projectes que es titllen de màgics. Si hi ha quelcom tranversal a tots els populismes és justament la simplificació de la realitat i l’abús de la demagògia. És, de fet, el millor aliat per perpetuar un diàleg de sords.

Miquel Seguró és professor de la UOC i investigador de la Càtedra Ethos.