Una oportunitat per canviar l’agenda catalana

La crisi constitucional en curs ha ofert tants despropòsits i ha tingut girs tan dramàtics que una de les preguntes més freqüents entre els que intenten entendre-la és: com se surt d'aquest embolic? La incertesa i la inquietud provocades en àmplies capes de la societat catalana per tots aquests anuncis de dies gloriosos i d'albes apocalíptiques és probablement la causa que tots els partits hagin acceptat una convocatòria tan excepcional i en unes condicions tan anòmales. Ha arribat el moment en què la prioritat és sortir de l'embolic. Per a molts, no es tracta tant d'avançar en una determinada direcció, sinó de desfer un nus. Veure si la consulta electoral obre alguna porta. Per això s'espera aquest dijous un rècord de participació.

Els observadors més serens han tingut molt clar des del primer moment que la via que va agafar el sobiranisme el 2012 era un atzucac. Però a mesura que els governs formats per CiU i ERC s'hi endinsaven, s’ha anat veient també que l'altra part, els successius governs de Mariano Rajoy, li anaven tancant qualsevol porta i l’anaven empenyent a seguir endavant. Fins on? Fins al precipici. Que és on, al final, van caure tant el Govern de Carles Puigdemont com la majoria parlamentària que li donava suport. Els qui durant aquesta etapa havien demostrat en diverses ocasions una excel·lent habilitat tàctica van demostrar al final, l'última setmana d'octubre del 2017, una ingenuïtat de magnituds siderals. Així estan ara: amb un candidat entre reixes i un altre refugiat a Brussel·les.

Ara bé, que tots els partits acceptessin la convocatòria a les urnes, i que acceptant-la li atorguessin una legitimitat política que si no, no hauria tingut no vol dir que aquestes eleccions es facin, com assenyala el PP, en condicions de normalitat. Ni de bon tros. Qualificar de normals uns comicis en els quals el líder del partit que va primer als sondejos és a la presó, i on el cap de Govern destituït que aspira a la reelecció ha d'escollir entre ser a l'estranger o ingressar també a la presó és el més allunyat de la normalitat.

Aquesta situació enterboleix un debat real, en igualtat de condicions, i impedeix que els altres partits puguin mostrar netament les seves diferències amb ells, cosa que perjudica en particular el partit socialista de Miquel Iceta i els comuns de Xavier Domènech. Introdueix com a prioritàries, a més, qüestions que no ho són, o no haurien de ser-ho, com la de què s'ha de fer, l'endemà de les eleccions, amb uns possibles candidats a la presidència de la Generalitat, o a liderar l'oposició, que tenen com a expectativa immediata viure a la presó. Això no són condicions de normalitat.

Posar els electors com a agents de normalització pot resultar positiu, tot i que tampoc és segur, aviat es veurà. Però això no tancarà la judicialització del problema polític, que donarà molt de sí segons el que ja se sap de les intencions de l'instructor de la causa. En negar-se a una negociació política i portar el conflicte al terreny de la justícia penal, el PP busca reduir els seus rivals a la condició de presumptes delinqüents. I no només durant el període electoral. Però, en realitat, aquesta opció l’invalida com a eventual promotor d'una solució política. Naturalment, els ingenus irresponsables que es van jugar el Govern de la Generalitat en una cursa tan eixelebrada tampoc són la solució.

En bona lògica, que no és sempre la que s'imposa en política, la part del catalanisme que ha rebutjat des del primer moment l'agenda independentista hauria de ser la que elabori a partir de divendres nous fulls de ruta, en clau catalana, per sortir de l'embolic; en clau espanyola, aportar propostes per resoldre la crisi constitucional; i, en clau social, recuperar tot el que es pugui de tot el que s'ha perdut en aquesta etapa. Sigui quin sigui el resultat de la votació d'avui dijous, la nova agenda catalana ha de ser un projecte d'integració. Aquesta és l'oportunitat que es presenta als electors. Però si això no s'aconsegueix, aquestes eleccions hauran estat una nova puntada de peu a la pilota, per tornar a tenir-la al davant d'aquí a uns anys, o uns mesos.