Elegir

Aquest 21 de desembre promet ser un dia decisiu en la història recent de Catalunya, perquè qualsevol dels escenaris possibles (majoria independentista, majoria no independentista i desgovernança) sembla dur-nos a camins encara per transitar. Cadascú, en funció dels seus afectes i interessos, haurà d’elegir l’opció que trobi més intel·ligent, o el candidat més llest o elegant, i en acabat convindrà saber llegir els resultats i aparcar la negligència; sigui quin sigui doncs el resultat, aquestes eleccions prometen convertir-se en llegenda.

Sembla l’última frase una d’aquelles redaccions d’escola, quan et feien fer un text absurd a base d’una llista de paraules inconnexes, i t’ho havies de manegar perquè fessin sentit (una pràctica en què excel·leix Antònia Font, capaços d’emprar les expressions llapis d’Ikea i pistatxo al mateix vers). Doncs deunidó les paraules que poc o molt tenen alguna cosa a veure amb el verb elegir, ni que sigui de gairell, tot revelant la manera com un ètim es dissemina en un conjunt de derivats que no ho diries. La mare dels ous l’hem de trobar al llatí legere, amb un primer sentit de ‘reunir, aplegar, recollir’, al qual s’afegeix un prefix emfàtic ex- (e-) per resultar en un eligere que pren el conegut significat de ‘triar’. Elegir, doncs, és triar.

D’un altre sentit de legere, en aquest cas ‘recórrer amb la mirada’, prové el nostre llegir per la via etimològica vulgar (això és, a través de l’evolució natural de la llengua, tal com delaten els sons de ll i g, inexistents en llatí), mentre que emparentats amb el participi lectus tenim lectura, lliçó (de lectio) i lector, o sigui qui llegeix, terme al qual només hem d’afegir la e- per obtenir elector, o sigui qui elegeix. No és estrany que, sovint, trobem el verb llegir amb el sentit d’interpretar, segur que durant la nit electoral sentirem la frase «hem de llegir correctament el mandat de les urnes», i no ens referim a aplegar lletres amb la mirada. Així, llegir és entendre, desxifrar, una bona manera de decidir i també triar.

D’aquí saltem a llegenda, altre cop a partir de legere, en aquest cas de legenda, ‘que ha de ser llegit’, un sentit que s’escau perfectament a les instruccions de mapes i en inscripcions, i que, curiosament, en el cas dels relats i les narracions és més difús, en tant que les llegendes també poden ser orals. És evident que una papereta no és un llegenda, però farem bé de prendre-la com a legenda, i fixar-nos bé en el que hi posa, no fos cas que la lectura ens jugués una mala passada i elegíssim a qui no triaríem.

Haurem de veure qui són els més llestos i els més intel·ligents d’aquestes eleccions. És curiós que dos adjectius concomitants comparteixin cert origen però mantinguin els seus matisos, que ja sabem que hi ha gent intel·ligent que no és gaire llesta, i a l’inrevés. Per al cas de llest, Joan Coromines en informa del seu origen a partir del participi de legere, això és lectus, tot aplegant els sentits vistos fins ara de ‘llegit’ i ‘escollit’ i desembocant en l’actual ‘espavilat’ que tots coneixem. I per al cas d’intel·ligent, sabem que prové d’un intelligens derivat d’intelligere (‘comprendre, entendre’), que al seu torn ens remunta al legere que ja hem vist. Llestos o intel·ligents, però en qualsevol cas sempre elegants, procedents del participi elegans i de l’infinitiu eligere. L’elegant, doncs, és aquell que tria bé la roba.

Sigui el que sigui el sentit del vot de cadascú, és important no descuidar-se, no mirar cap a una altra banda i no fer com si res. Altre cop el llatí ens reporta un nec eligere que literalment vol dir ‘no triar’ i que deriva en un fantàstic negligir. Qui no tria, doncs, negligeix.