La meva paisana Patricia

Llegeixo l'última ressenya literària de Patricia Gabancho sobre una novel·la d’Elena Ferrante. A Patricia (perdoni el lector aquesta familiaritat que no em correspon) la vaig conèixer només de llegir-la. I també una mica més, a partir d'uns correus electrònics que ens enviem a mitjan desembre del 2012. Sobre aquests correus ja tornaré més endavant. La veritat és que en realitat, allò que es diu conèixer-la, no la vaig conèixer. Ningú no ens va presentar mai. I això que la vaig tenir a molt pocs metres, en alguns dels esdeveniments on coincidíem. En aquestes circumstàncies mai vaig gosar abordar-la. Un cop la vaig veure xerrant amb algú que coneixia, vaig pensar a acostar-m’hi amb l'excusa de saludar el conegut i així esperar que el conegut me la presentés, però vaig desistir perquè no suporto interrompre, un acte declaradament de mala educació i molt habitual als còctels literaris.

A Patricia la llegia des dels anys vuitanta al suplement literari de l’Avui. Però va ser bastants anys més tard que vaig saber que era compatriota meva. Amb el temps la vaig seguir llegint encara que amb una perspectiva més precisa, la d'una argentina que parlava i escrivia en català. I que a més, era independentista. Per aquella època, estic parlant dels vuitanta i noranta, d’argentins que dominaven el català n’hi havia uns quants, com també d’altres que no només no el sabien sinó que fins i tot s'havien proposat ignorar-lo, com si aquesta llengua no tingués res a veure amb ells. També vaig saber que Patricia havia arribat a Barcelona el 1974. El seu bagatge català (i catalanista) ja era remarcable. Va arribar sabent una llengua que havia après als casals de Buenos Aires. Jo d'aquests casals no en tenia cap notícia, amb prou feines coneixia el Centro Gallego i això perquè els dissabtes anàvem a ballar amb la muchachada. Les úniques referències que tenia de Catalunya van ser dues. Una el cinema Cataluña, on anàvem els diumenges a veure pel·lícules de vaquers. I l’altra, anys més tard, quan una noia hongaresa va caure pel bar de la Universitat de Filosofia i Lletres i va començar a parlar amb nosaltres per practicar l'espanyol. Tots vam quedar molt tocats per la indescriptible bellesa d'aquesta dona, tant que un servidor es va sentir inevitablement temptat a convidar-la a prendre un cafè que va ser rebutjat sense pal·liatius amb una excusa impossible de comprendre però que va acatar, com tot un cavaller, atès que no quedava cap altra alternativa: resulta que la noia esperava el seu nòvio, un català que tenia moltes ganes de veure, va emfatitzar sense la més mínima pietat. Aquests eren tots els meus coneixements sobre la cultura i la llengua catalanes quan vaig baixar del vaixell el 1970. Sempre vaig tenir ganes de conèixer Patricia Gabancho. De xerrar amb ella i intercanviar impressions sobre Barcelona, ciutat que tant coneixia i que amb tanta intel·ligència i dades contrastades analitzava en aquestes mateixes pàgines. Preguntar-li, per exemple, què feia una noia argentina, amb vint-i-dos anys, a Barcelona, el 1974, amb un bitllet només d'anada.

El 2012, Patricia Gabancho va publicar La néta d´Adam, una mena de saga familiar en la qual l'autora dibuixava el Buenos Aires de gairebé tot el segle XX. Vaig sortir de la llibreria amb la novel·la perquè la informació de la contracoberta m'havia interessat. Volia saber com era la seva visió de la ciutat on havíem nascut els dos. Vaig acabar de llegir-la i la novel·la em va agradar. Vaig contactar de seguida amb ella. Em vaig presentar i li vaig dir que havia llegit la seva novel·la i que m'interessava que ens veiéssim per coneixe’ns i parlar de La neta d’Adam. Em va contestar gairebé a l'instant. “Hola, paisà, sé qui ets, però no sabia que eres paisà”. Jo l'havia convidada a prendre un cafè, que és el que solc fer en circumstàncies semblants per no molestar gaire. Em va contestar de nou a la velocitat de la llum i em va convidar a dinar. Li vaig dir que no parlava català per no espatllar-lo més del que ja ho està a Barcelona. “Si aprenc un idioma, acabo parlant-lo com Cruyff parlava el castellà”, vaig dir per justificar-me. I va ser llavors quan ella va contestar: “No et preocupis per la llengua. Tinc una teoria de per què els argentins no parlen català”. Per què no la vaig trucar mai per quedar? Ho vaig deixar córrer, creient potser com un pipioli, que som immortals. La setmana passada quan vaig saber que havia mort, em vaig quedar sense paraules. I em vaig quedar sense saber per què alguns argentins no parlen català.

 J. Ernesto Ayala -Dip és crític literari.