Compromís amb Barcelona

No ha pogut ser. Sabíem que era difícil, però no impossible. Ha guanyat Amsterdam, una ciutat global que té unes magnífiques infraestructures, un ecosistema d’innovació científica i tecnològica molt avançat, una sobrada capacitat per acollir milers de visitants i una qualitat de vida envejable per a moltes ciutats europees. Igual que Barcelona. Llavors, per què s’ha decidit traslladar l’Agència Europea de Medicaments (EMA) a Amsterdam?

La resposta ja és en boca de tots i no val la pena perdre més temps i energia a donar-hi voltes. Els ciutadans ja estem esgotats. En comptes d’això, suggereixo que a partir d’ara, els barcelonins i els responsables que triem perquè ens representin a les institucions concentrem els nostres esforços a culminar una obra que es va iniciar ara fa tres dècades, el 1986, amb la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992.

Des de llavors, Barcelona ha dut a terme la principal transformació urbana que s’ha produït a Europa: la ciutat s’ha obert al mar, ha regenerat els seus barris, s’ha dotat d’infraestructures modernes, ha millorat les connexions, ha ampliat l’oferta de cultura i lleure i s’ha reivindicat com una de les millors ciutats del món per acollir fires i congressos.

Gràcies a l’ambició i el lideratge dels qui ens han precedit, Barcelona és avui una ciutat rellevant al món i forma part d’un grup molt reduït de tot just unes 50 ciutats globals amb capacitat per atreure talent i inversió. Barcelona s’ha convertit, en definitiva, en una ciutat moderna, tolerant, dinàmica i d’avantguarda, de la qual els seus ciutadans ens sentim especialment orgullosos. Aquesta tasca, no obstant això, no s’ha culminat i, tot i que disposem dels actius –científics, culturals, educatius i industrials– suficients per aspirar a ser globals, cal que la ciutat rebi l’impuls perquè es consolidi com una de les capitals del món.

En això estàvem immersos fins fa tot just un parell de mesos i des d’aquest punt hem de tornar a arrencar per no frustrar les aspiracions i ambicions de tants i tants barcelonins que veien en l’EMA l’oportunitat de seguir sent rellevants.

Des d’aquest mateix moment, el sector privat i el sector públic, altre cop plegats, tenen l’obligació d’exercir el lideratge i de definir amb ambició quina vol ser Barcelona aquests propers anys, més enllà de la següent cita electoral i amb una visió a llarg termini.

Definim les infraestructures que ens fan falta (corredor mediterrani, línia 9, trens de rodalies, accés al port); valorem els nostres actius culturals (el modernisme, el gòtic, el romànic, el Picasso, el Miró, el Liceu, el Palau, el MNAC…) i escriguem –com, per cert, ha fet Amsterdam– un relat cultural que sigui atractiu per als nostres visitants; remoguem els obstacles –fiscals, burocràtics, idiomàtics– que pateix el talent internacional quan arriba a Barcelona i aspirem a atreure els millors científics i no només els millors futbolistes; decidim quin turisme volem evitant d’una vegada per sempre parlar malament del turisme i gestionant en positiu un dels eixos principals de la nostra economia; apostem obertament per atreure inversió internacional aplicant recursos i intel·ligència a la promoció de Barcelona com a hub d’emprenedoria tecnològica i capital mundial del Mobile; en definitiva, fem els deures que aquesta ciutat necessita per continuar amb una trajectòria d’èxit iniciada ara fa 30 anys i que no es pot posar en risc per una qüestió política.

I ho hem de fer per dues raons: en reconeixement als qui van tenir la visió fa 30 anys i com a compromís davant de les noves generacions, que no ens perdonaran que deixem perdre més oportunitats com aquesta.

Gonzalo Rodés és president de Barcelona Global.