Gràcies, Rafael

El Masters d'aquesta darrera setmana ha estat la cirereta de la meva trajectòria com a entrenador del meu nebot Rafael. Dono per acabada una feliç etapa de 27 anys que es va iniciar el dia en què el fill del meu germà Sebastián va entrar a la meva pista de tennis quan només tenia tres anys. Avui surto jo de la seva, però el meu camí no s'acaba aquí. Seguiré vinculat al tennis perquè la meva il·lusió i el meu amor per aquest esport, per sort, segueixen intactes.

Des dels inicis de la trajectòria tennística del meu nebot vaig intentar que desenvolupés un caràcter fort i resolutiu per abordar les dificultats del tennis en particular i de la vida en general, entre els quals sempre he considerat que hi ha un denominador comú.

He estat més molest que no pas afable i més exigent que avesat als elogis. Li he procurat més un punt d'insatisfacció que no pas de beneplàcit i li he traslladat sempre a ell tota la responsabilitat. Seguint la sentència de Francisco de Quevedo –“quien espera en esta vida que todo esté a su gusto se llevará muchos disgustos”–, al Rafael jo mai li he posat les coses més fàcils del compte.

He tingut la sort de conviure amb una generació de molt bons jugadors, però sempre he procurat que la defensa dels interessos del meu no m'impedissin veure'ls des d'una perspectiva més o menys equànime. Mai he entès que la rivalitat hagués de traspassar els límits del terreny de joc ni he considerat cap rival com un enemic. Això m'ha permès apreciar-los, respectar-los i aprendre d'ells.

Vivim en una societat en la qual el fanatisme dominant, sobretot en política, però en la resta dels àmbits també, ens porta a donar només per bo el nostre punt de vista i a menysprear, infravalorar i fins i tot odiar qui pensa o sent diferent de nosaltres. El meu suport al FC Barcelona, per no moure'm de l'àmbit esportiu, no em porta a lloar exageradament totes les seves actuacions, com tampoc a menysprear categòricament totes les del Reial Madrid.

Crec que ens aniria bé començar a moderar les nostres passions en el camp esportiu i fer-ho extensiu a tots els altres.

Ha arribat el moment de mirar enrere i reconèixer i agrair tot el que aquesta professió m'ha donat. La meva gratitud s'adreça a moltes persones més o menys anònimes que al llarg de molts anys m'han acompanyat en aquest viatge.

He estat més molest i exigent que no pas afable i avesat als elogis

Molt particularment vull assenyalar els membres de l'equip que va començar a créixer amb l'entrada de Carlos Costa, en primer lloc, i amb la incorporació de tots els altres, que sé que no necessito citar un per un. A tots ells els agraeixo la seva entrega, compromís, bona feina i, tant o més important, la seva amistat. Conviure-hi m'ha enriquit moltíssim com a professional i, per descomptat, com a persona. Vull expressar la meva gratitud, també, a la família Fluxà per haver volgut sumar el meu nom al d'Iberostar, una empresa familiar i balear exemple de valors humans i prestigi dins del sector hoteler.

A tots els periodistes estrangers i, sobretot, espanyols, que han demostrat tant de rigor com de respecte per la figura del meu nebot i, per extensió, per la meva. No han caigut en la pràctica del desprestigi quan les coses se li han complicat a Rafael.

Hem sentit molt més els ànims i la comprensió per part dels mitjans que no pas la intenció de burxar en les ferides quan hem passat per crisis en el joc o quan hem patit per les lesions.

Als aficionats que han viatjat per veure els diferents tornejos i han comprat entrades, que han interromput el son per veure partits nocturns, que ens han fet costat, aplaudit i s'han emocionat amb les victòries o derrotes de Rafael. El seu suport i el seu afecte l'han ajudat a aixecar moltes copes, i el meu agraïment, per tant, és immens.

La seva figura ha engrandit la meva molt més del que em mereixo

Finalment i de manera molt especial, haig de reconèixer i agrair moltíssim el màxim responsable de la meva sort: el meu nebot Rafael. La relació amb ell sempre ha estat atípicament fàcil dins del món en què ens movem. Gràcies a la seva educació, respecte i passió he pogut desplegar la meva manera d'entendre aquesta professió. Gràcies a ell he viscut experiències que han superat tots els meus somnis com a entrenador. He viatjat amb ell a llocs increïbles i he conegut persones rellevants i interessants de molts àmbits. A dia d'avui em sento immensament valorat i estimat perquè la seva figura ha engrandit la meva molt més del que em mereixo.

Diu Antonio Muñoz Molina en el seu assaig Todo lo que era sólido i respecte a personatges que ocupaven alts càrrecs just abans de la crisi, alguna cosa semblant al següent: “Ens crèiem que eren allà dalt perquè són molt capaços i intel·ligents; quan en realitat, moltes vegades és a l'inrevés. Com que són allà dalt, ens hem arribat a creure que són molt capaços i intel·ligents”.

Us deixo amb aquesta idea per evitar qualsevol sobrevaloració de la meva persona i torno amb els meus estimats alumnes a Manacor. Gràcies de tot cor i a reveure.