Flaubert, novel·lista polític

La gran precisió estilística que presenten les novel·les de Flaubert ens ha fet creure que el seu cas, com el de Théophile Gautier (vegeu el pròleg a Mademoiselle de Maupin), era el d’un representant de l’art per l’art. La teoria flaubertiana del mot justeens ha portat a considerar-lo un novel·lista del substantiu adequat, de l’adjectiu pertinent, del període ciceronià, del paràgraf coherent, del capítol i de l’obra sencera ben lligats.

Això no és del tot veritat. És clar que Flaubert, l’os de Normandia —així li deien—, tenia una tal preocupació per escriure perfectament, que de vegades s’estava un dia sencer per fer una frase, o tota una setmana per fer un paràgraf. A aquest ritme, com sabem, va fer una novel·la cada sis o set anys —només en va fer quatre, pròpiament dites: Madame Bovary, Salambó, L’educació sentimental i Bouvard i Pécuchet—, només tres contes de maduresa —insuperables en l’òrbita de la narració curta— i una obra que no se sap exactament què és, Les temptacions de sant Antoni, que cap dels seus amics íntims no va aprovar, però que Michel Foucault va lloar amb desmesura.

Llegim les peripècies de la dona del metge de Yonville i pensem que la novel·la només tracta d’una (ben freqüent a l’època) història d’adulteri; llegim Salambó i ens fem la idea que és tan sols una novel·la històrica, d’aquelles que tenien tant d’èxit a França després de la traducció de les de Walter Scott, o les franceses de Victor Hugo. Agafem L’educació sentimental —la més difícil de llegir, potser també la més genial de totes— i ens sembla que s’hi tracta de faits divers, d’escassa importància, a l’entorn de la revolució de 1848; llegim, per fi, Bouvard i Pécuchet i només hi veiem les aventures de dos ximples amants de la vida al camp (ara n’hi ha molts, altra vegada; resurrecció de Rousseau!), abans copistes a París, als quals tots els estudis i provatures de ciències, lletres i tècniques només els porten al ridícul i a un fracàs esperpèntic.

Però si analitzem bé aquestes quatre novel·les no triguem a adonar-nos que en totes elles hi ha un rerefons d’ordre polític que, sumat a les seves manifestacions epistolars a l’entorn de 1848 i, encara més, de la Comuna de 1870, ens permeten descobrir un Flaubert absolutament del tot immers en els avatars de la història de la França en què va viure, fumar i escriure. Quina és l’última lliçó de Madame Bovary? És el fet que Mr. Homais, que es passa tot el llibre enviant articles a revistes més o menys científiques de París, morint-se de ganes que el govern li atorgui la Legió d’Honor, l’aconsegueix per fi: vet aquí l’apoteosi del petit burgès de la França del Segon Imperi, o del temps de Guizot (“Enrichissez-vous!”, “Enriquiu-vos”, deia), preocupat solament per ascendir en l’escala social. Aquesta mediocritat, superposada a la de Charles Bovary i als deliris de grandesa de la seva dona, ofereix una lectura diferent de l’obra. L’adulteri importa poc; el que importa, per exemple, és el valor dels diners en tota aquesta història, o el lloc que hi ocupa un diagnòstic despietat de la situació moral de la França del temps de l’autor.

Igualment amb la resta de novel·les. ¿No és una història de barbàrie, una barbàrie que no pot destriar-se del concepte de civilització, la de la guerra dels mercenaris a la Cartago del segle III, treta en part de la Història de Polibi? ¿No és un altre diagnòstic ferotge el que fa Flaubert del mite del progrés, la manca de mètode en l’estudi de les lletres i les arts, o la passió ecològica de dos ximplets mediocres de París a Bouvard i Pécuchet?

Per fi, L’educació sentimental, que vol dir l’educació de tot el que no t’ensenyen a l’escola: Peter Brooks, un gran lector nord-americà, acaba de publicar un llibre en què passa revista a la política francesa al voltant de la revolució de 1848, i deixa molt clar que, entre les revolucions de 1830 (Flaubert era petit, encara), la de 1848 i la dels Comunards (res a veure amb els comuns?), el novel·lista va tenir al cap, no solament construir llibres i contes perfectes des del punt de vista de l’estil, sinó rebentar els mites fantasmagòrics de la civilització francesa posterior a la gran revolució de 1789: Flaubert and the Ruins in Paris. The Story of a Friendship, a Novel, and a Terrible Year (Nova York, Basic Books, 2017).

L’amistat és la que tenia amb George Sand, amb la qual va mantenir una correspondència, contrapunt de la més famosa, la que va mantenir amb l’amant, Louise Colet. A aquesta li explica com és de difícil fer una bona novel·la. A la Sand, com l’altra cara de la moneda, li confessa el seu fatic per la situació de la França de mitjan segle, i el seu fàstic envers una classe social, la burgesia, que ara ja s’ha fet la mestressa de mig món havent-lo portat, de mica en mica, a la més galdosa misèria cultural i espiritual que Flaubert només va pronosticar.