_
_
_
_

Itàlia, fora del Mundial: L’apocalipsi cada 60 anys

La selecció italiana ha viscut amb indiferència la lamentable fase de classificació fins que el tema s'ha convertit en una emergència nacional que ja no tenia remei

Daniel Verdú
Seguidors italians es lamenten durant el partit de la seva selecció contra Suècia.
Seguidors italians es lamenten durant el partit de la seva selecció contra Suècia.PIERO CRUCIATTI (AFP)

L'obituari es va començar a escriure dilluns al matí. Giampiero Ventura, un genovès de 69 anys i sense ni una sola gesta a les banquetes com la que li havien demanat, sospitava que ni tan sols una victòria portaria el seu equip al Mundial. La tifoseria, instal·lada en un bucle d'indiferència en els últims temps, es va llevar predisposada per a la tragèdia. De manera que els jugadors, trasbalsats pel dramatisme històric del partit, només van poder admetre que el duel, més que sobre la gespa, es jugava des de feia dies al divan. Itàlia, unificada fa poc més de 150 anys, només aconsegueix dissimular les seves bretxes socials i culturals davant de dos grans fenòmens de comunió col·lectiva: un Mundial o una catàstrofe natural. Ahir a la nit, a Milà, la selecció va invocar tots dos successos en un mateix escenari i va obrir una ferida que trigarà molt de temps a cicatritzar.

L'apocalipsi, el desastre, el fracàs històric. Els titulars ja estaven redactats abans de la segona part. Potser fins i tot abans del partit. Però les llàgrimes del capità, Gianluigi Buffon, abatut a les portes de la seva sisena i última Copa del Món, van suggerir després alguna cosa molt pitjor. “És una qüestió social”, va apuntar, intentant que no se li trenqués la veu. Durant molt de temps, a Itàlia ningú s'havia parat a pensar si a un Mundial s'hi va o no. Cada quatre anys, simplement, es juguen. El país es permet en aquest període desfogar-se patriòticament, exaltar les essències nacionals; la Tricolor surt de l'armari, es revisen partits gloriosos, torna el penal fallat de Roberto Baggio... Fins llavors, es viuen amb certa indiferència la classificació, els amistosos… Ahir tots ho van recordar. La Nazionale no ha jugat cap partit a l'Olímpic de Roma des de fa segles i als bars la gent ha ignorat la maldestra fase de classificació fins que l'abisme ha acabat convertint cada minut de joc en una emergència nacional.

Itàlia va entrar en depressió després de la derrota contra Espanya al Santiago Bernabéu (3-0). Els diaris i les tertúlies radiofòniques van inaugurar la seva profecia, que finalment s'ha autocomplert: aquesta vegada no hi haurà Mundial. Dilluns al matí, es podia ensumar la por a la barra de cada bar, a les parades dels mercats i a les tertúlies espontànies. Era impossible que els jugadors no arribessin ahir a la nit al Giuseppe Meazza (l'antic San Siro) aterrits amb la idea de passar a la història dels grans desastres nacionals. Havia de ser el sisè Mundial de Buffon, el quart de De Rossi, el tercer de Bonucci, Barzagli i Chiellini… Però Itàlia, quatre vegades campiona del món, va ser incapaç de marcar cap gol a Suècia en 180 minuts.

La selecció no quedava fora d'un Mundial des del 1958, una tarda en la qual va saltar al terreny de joc de Belfast contra Irlanda del Nord un grup de jugadors que, com a molt, tenien un cosí amb cognom italià. Després d'aquell desastre el control de la Federació de Futbol Italiana (FIGC) va quedar en mans d'una gestora i alguns van pensar que el millor era culpar els de fora. Ahir, en una Itàlia que bloqueja al Parlament la llei que ha de concedir la nacionalitat als fills dels immigrants, només un oportunista com el xenòfob Matteo Salvini (Lliga Nord) va poder recórrer al mateix argument. Una altra qüestió social, com va pronosticar Buffon.

La meitat del país temia les conseqüències de la derrota i va plorar amb el porter. L'altra, com acostuma a passar, va disparar contra l'ambulància i els ferits. Ventura, un tècnic espès forjat en equips com el Pisa, el Bari o el Torino, ha estat la nítida imatge del creixent desinterès dels italians –i especialment de la federació que dirigeix Carlo Tavecchio– per la seva selecció. És veritat que al tècnic entre tots li van posar el cap com un bombo. Va canviar el sistema tres vegades, li van qüestionar els seus jugadors i el van deixar sol. Perquè, al final, el futbol de clubs, el que paga aquesta festa –Buffon també ho va admetre abans del partit– ho ha impregnat tot. Perquè si Itàlia perdia, ironitzava el periodista de la Repubblica Gianni Mura, no passaria res perquè dissabte la Roma juga contra la Lazio. Aquesta vegada, encara que a Itàlia les catàstrofes tinguin un poder catàrtic, passaran sis dècades abans d'oblidar-ho.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Daniel Verdú
Nació en Barcelona en 1980. Aprendió el oficio en la sección de Local de Madrid de El País. Pasó por las áreas de Cultura y Reportajes, desde donde fue también enviado a diversos atentados islamistas en Francia o a Fukushima. Hoy es corresponsal en Roma y el Vaticano. Cada lunes firma una columna sobre los ritos del 'calcio'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_