Un any i mig al davant i més oposició que mai

Un any i cinc mesos ha durat el pacte entre Ada Colau i Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona. I un any i mig li queda al mandat. L’alcaldessa de Barcelona deia la setmana passada en una entrevista a Catalunya Ràdio que passés el que passés, el més important és que ho han decidit les bases del seu partit, Barcelona en Comú, que practica la “radicalitat democràtica”. Però Colau, que ja ha deixat clar que no pactarà amb ningú més, afrontarà ara el tram final del seu mandat amb només 11 regidors en un consistori de 41. Tindrà ni més ni menys que set partits al davant. El PDeCAT (9 regidors), Ciutadans i ERC (cinc cadascun), PSC (4), el PP i la CUP (3 cadascun) i el regidor no adscrit Gerard Ardanuy (de Demòcrates, l’escissió de l’extinta Unió).

Les formacions independentistes i les constitucionalistes ja han demostrat que no l’hi posaran fàcil. Acaben de tombar-li les ordenances fiscals, en un avís a navegants. I ara se’ls sumen els socialistes, que adverteixen també que passen a l’oposició. L’exerciran, asseguren fonts del PSC. L’equip de Colau té al davant uns pressupostos que podria aprovar amb una segona qüestió de confiança. Perquè la diabòlica aritmètica del ple ha impedit fins ara un front únic capaç de desbancar-la. Però encara s’ha de veure si la geometria variable amb la qual va superar el primer any del mandat li servirà per tirar endavant projectes d’envergadura com el tramvia, l’ordenança de terrasses, o el pla d’usos de Ciutat Vella.

A Colau li ha tocat bregar amb el mandat més complex que s’ha viscut a l’Ajuntament de Barcelona. Després de més de dues dècades d’hegemonia socialista i un únic mandat governat per CiU, Colau va fer fora l’exalcalde Xavier Trias amb la victòria més ajustada que ha conegut el Consistori de la capital catalana. Un mandat en el qual el procés independentista ho ha condicionat tot i ha enviat a rodar l’eix esquerra dreta, per molt que l’alcaldessa lluiti per imposar-lo amb projectes com el pla que limita el creixement hoteler, l’ambiciós pla d’habitatge o el d’inversions milionàries en els fins ara oblidats barris de l’eix Besòs.

El pacte amb el PSC va ser un matrimoni de conveniència. L’abraçada de l’os, ho saben a l’Ajuntament tant els tècnics com els polítics. Però ha donat estabilitat i ha permès a Colau apropar-se a sectors que no són els que més còmoda la fan sentir. Com els empresaris o certs sectors de la cultura. Per no esmentar la càrrega de treball que Collboni i els seus tres regidors han alleugerit a l’equip de l’alcaldessa: àrees com la promoció econòmica, la cultura, el comerç o les polítiques per a gent gran i joventut. I tres districtes: Sant Andreu, Eixample i Sarrià-Sant Gervasi.

“Hem debatut sobre el 155 però ningú ha avaluat la necessitat del pacte. S’ha plantejat la consulta mirant al districte de Gràcia, amb majoria independentista, sense pensar que el gruix dels votants el tenim a Nou Barris, on no ho són”. Una reflexió que surt dels mateixos quadres de Barcelona en Comú. Els sectors més partidaris de mantenir el pacte dins de l’organització, els d’Iniciativa, EUiA i part dels de Podem han lluitat durant tota la setmana per mantenir-lo. Els mateixos que es van sorprendre la setmana passada amb la intervenció, neutral, de l’alcaldessa davant els 300 militants més actius en el plenari. Esperaven un posicionament clar a favor del pacte. Com li va demanar el socialista Collboni que ho defensés. No ho va fer. Ara haurà de bregar amb les conseqüències.