El Girona fulmina el Madrid

A Girona es va imposar l'heroisme de la debilitat. De la suposada debilitat, ja que l'equip local es va guanyar amb escreix la seva gran proesa davant del campió d'Europa. Per futbol i per entusiasme, el Girona va donar una inesperada estocada a un Madrid que va certificar la seva desfeta. No hi ha restes de l'imponent Reial que va tancar l'últim curs per la porta gran i va obrir l'actual noquejant el Barça a la Supercopa. Aquest Madrid està avariat. Ara no li funciona la primera unitat i la segona columna tampoc té el ganxo de l'última temporada. I si en els bons moments Cristiano és portada, en aquesta davallada també ho hauria de ser: un gol a la Lliga en les sis jornades que ha disputat. A Montilivi, poc CR i poc Madrid, excepte Isco, l'únic que avui resisteix la comparació amb l'imponent equip del recent doblet.

Tant si es despenja com si no de l'elit aquesta mateixa temporada, el Girona és alguna cosa més que un equip devot en la seva estrena a Primera. No està de pas, garratibat davant de tants rivals amb jerarquia. Tant se val que sigui el bateig a la Lliga de purpurina de nois com Pons, Granell o Portu, alguns dels quals no fa tant que s'enfangaven pels camps de mines de la tercera divisió. El de Machín és un equip ufanós, tan interessant com nou tàcticament. Amb aquest 5-2-2-1 resulta abrasiu en camp contrari, per bé que, de vegades, una mica tendre en el propi. Per descomptat, no és un conjunt de perfil convencional.

I el Madrid sí que va notar l'aire pendular de l'equip català, un adversari difícil de descodificar. Disposa de tres centrals, dos laterals amb molta via que se situen en línia amb dos centrals. Al seu radar, dos volants que tan aviat auxilien les bandes com remen pels passadissos interiors. Un embolic per al Madrid, que no va saber cavil·lar el partit, tan exigit en el seu terreny que es van succeir les pífies de gent tan fiable com Ramos, Marcelo, Kroos... Les pèrdues eren sufocants per als blancs. Especialment per a Marcelo, amb la seva zona oberta de bat a bat. Per aquí va centrar Maffeo i la pilota va embocar el pal dret de Casilla, que ja havia tingut algun altre ensurt. Escopida la pilota pel pal, la jugada va continuar i segons després va arribar una garrotada madridista. Ramos va connectar amb Benzema, que va citar Cristiano. El xut del portuguès des de fora de l'àrea no va ser un tro, però Bono el va desviar de mala manera. El porter local ni va blocar ni va orientar degudament el rebuig. Al rebot va arribar Isco, definitivament un jugador amb tot i per a tot, a qui ja no només li llueix el barret de copa. Isco és la constatació que en aquesta mena de futbolistes el talent no conspira contra l'eficàcia. A més, el malagueny ja no menysprea la intendència. Gens ni mica.

El gol visitant no va alterar el relat. El Girona no va perdre determinació i el Madrid no va trobar l'encert. Només quan aconseguia salvar la pressió alta dels blanc-i-vermells i trobava Isco per galvanitzar el repte. Llavors sí que s'esquerdava el quadre català. Tant que va concedir que Cristiano solqués amb certa llibertat el perímetre de l'àrea de Bono. Cap altre madridista va amenaçar tant el porter guardià de Montilivi. Però tot era espasmòdic al Madrid, sense govern, a batzegades, patint en camp propi. Com a prova, un altre pal per a Casilla, que ja havia tocat l'altre pal salvador després del gol d'Isco. Aquesta vegada va ser Portu, jugador de sostre baix, qui va posar la coroneta i va conduir la pilota al pal esquerre del Madrid. La pilota va botar i miraculosament no va entrar a la xarxa.

La desafortunada homenada del Girona al primer acte presagiava que l'equip onejaria la bandera blanca amb el transcurs de l'última part. Però als de Machín no els falta fervor, fogositat. El Madrid no es va arreglar, tan dessaborit i imprecís abans com després de l'intermedi, i el Girona va mantenir el tu a tu. Fins que Stuani es va colar entre el bastió central de l'esquerdada defensa visitant. El charrúa va maniobrar de meravella i va segellar l'empat davant l'algaravia de Montilivi. Per si això fos poc, pocs minuts després, Portu, en fora de joc, va caçar el segon gol després de ficar amb perícia l'esperó als morros de Kiko Casilla. No hi havia manera que el Madrid s'estabilitzés.

Només en alça al marcador va recular el Girona, ja disposat a la contra i penjat del seu tendal defensiu. Zidane, constret, va retirar els dos laterals —Achraf i el torbat Marcelo— en benefici de Lucas i Asensio. Casemiro es va incrustar com a tercer central amb Ramos i Nacho. Era el moment de l'arravatament, i ningú es arremangar més que Isco. A les dures i a les madures, Isco, entestat a no capitular. Però l'andalús, rígid al final, va acabar tan fos com els seus camarades, incapaços de no jugar al seu compàs. Ningú el va secundar i el Madrid va marxar esmaperdut de la seva primera visita a Girona. El Barça ja el té a vuit punts pel retrovisor en només deu jornades. El Madrid es mira i no es troba. Per al Girona, un dia inoblidable. Ja té un testament de primera per a la posteritat. Una traca majúscula a Montilivi. Gran fuetada per al Madrid.