Llombardia i el Vèneto celebraran un referèndum no vinculant per reclamar més autonomia

La mateix naturalesa s'havia encarregat de dibuixar la línia que separava l'imaginari cultural i econòmic de les dues Itàlies a través del riu Po. Per sota quedaven el malbaratament, la mala gestió i el caos dialectal. A sobre hi havia l'ordenada i cívica Padania, un món imaginari dissenyat pels cavallers de la Lliga Nord que comandava Umberto Bossi, avui condemnat juntament amb el seu fill per robar al seu propi partit i marginat a tots els mítings. D'aquella mitologia romàntica en queda més aviat poc i és estrany escoltar una defensa de la independència. La batalla és una altra. Pragmàtica i financera. El pròxim 22 d'octubre les regions del Vèneto i Llombardia —15 milions d'habitants i al voltant del 30% del PIB— celebren un referèndum no vinculant per autoritzar els seus presidents a negociar més autonomia, algunes transferències i una part dels impostos. Poca cosa comparat amb aquella mística de la marxa sobre el Po?

Giorgio Valoti era aquí el 15 de setembre de 1996. Clar que llavors pensava en la secessió. Però cal adaptar-se, saber llegir els temps, assenyala. Avui és l'alcalde de Cene, un poble de 4.264 habitants a 66 quilòmetres de Milà, en ple Valle Seriana. El primer Ajuntament que va guanyar la Lliga Nord i que mai va tornar a perdre, tot un feu del moviment. Corria 1990 i la Democràcia Cristiana, en ple crepuscle pels casos de corrupció, governava al llarg de la província de Bèrgam. Però aquí van oferir respostes, política directa, arremangar-se. I no han tornat a perdre. La independència? “Ara no va d'això. És un tema principalment fiscal”, diu mentre mostra el dèficit de 23 milions anuals que el supòsit escàs retorn dels impostos provoca al seu Ajuntament. “No és un referèndum excloent. És repartir de manera més justa, cosa que també ajudarà a gestionar millor altres regions”, apunta.

Llombardia i el Vèneto, les regions que votaran el dia 22, representen el 30% del PIB italià

El dia abans d'aquesta conversa, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha fet una declaració suspesa d'independència. Aquí ningú ha entès res. “Sí o no?”, pregunten. No fa tant, el separatisme català fugia de la comparació amb la Lliga Nord en considerar-la massa radical. Encara que potser el més semblant a l'Europa moderna al succeït dimarts al Parlament ho va executar aquell 15 de setembre de 1996 Umberto Bossi. Aquest dia va proclamar la independència de la República Federal de Padania i va anunciar la celebració d'un referèndum per confirmar la seva independència de l'Estat italià. Van votar 5 milions de persones i va guanyar el sí amb un 95%. Cap estat va reconèixer l'epopeia nacionalista. I aquí es va acabar la història.

Avui canvien les tornes. Valoti i la resta d'alcaldes de la Lliga Nord consultats —Cristian Vezzoli a Seriate o Stefano Locatelli en Chiuduno—  s'esforcen a explicar que el seu cas, una votació en la qual participaran més de 10 milions de persones i l'organització de la qual costarà uns 50 milions d'euros (només l'Església s'ha manifestat obertament a favor del no), és molt diferent del succeït a Catalunya. El mateix Matteo Salvini va rebutjar el referèndum català per “inconstitucional”. Però tots admeten que els temps i la coincidència no podien ser pitjors per a la participació, l'única variable que importa en un una consulta que només servirà per carregar-se de raons quan els presidents de Llombardia, Roberto Maroni i del Vèneto, Lucca Zaia, es plantin a Roma a demanar diners.

Però Catalunya, en tot cas, serveix per accentuar el seu greuge. En milers de flyers de la consulta pot llegir-se que el dèficit fiscal llombard amb l'estat italià és de 54.000 milions d'euros anuals. Al costat, un gràfic amb un piló de monedes xifra en 8.000 el català. Una xifra que també contrasta amb el dèficit fiscal de Vèneto, d'uns 18.000 milions d'euros, el tercer després d'Emília-Romanya, que també es planteja demanar un règim fiscal diferent. Un corrent que comença estendre's i al que el mateix Berlusconi ha dit que donarà suport.

La independència? Ara no va d'això, és més aviat un tema fiscal”, diu  l'alcalde Giorgio Valoti

A Cene tots prometen que aniran a votar: el perruquer Sergio Scapellini, el rector Don Guido i fins a la reivindicativa Francesca, que menja en restaurant del poble amb la seva mare i no creu en una altra democràcia que la directa. Però la batalla es dirigeix des del pis 32 del segon edifici més alt d'Itàlia. El gratacel que alberga al govern de la regió llombarda, que presideix l'històric de la Lliga Nord, Roberto Maroni, i des d'on es veuen els confins de la regió. Maroni, ministre de l'Interior al govern de Silvio Berlusconi, ha posat la cara en aquest referèndum. Hi ha en joc 23 competències que poden ser transferides —educació, tutela de la sanitat, complement de pensions— i uns 27.000 milions d'euros per pagar-les, la meitat del suposat dèficit fiscal. Els crítics al·leguen que es podia demanar sense referèndum. Maroni discrepa. “En 16 anys, moltes regions ho han demanat, però el Govern sempre ho ha negat. Així que si molta gent vota ara, ens donaria més força per negociar”.

Els greuges entre sud i nord són encara notables a Itàlia, on cinc regions tenen un estatut fiscal i administratiu especial (Trentino-Alt Adige, Sicília, Sardenya, Vall d'Aosta i Friuli-Venezia Giulia). Acceptada aquesta distinció des de la Segona Guerra Mundial, alguns crítics —fins i tot socis de la Lliga Nord, com Giorgia Meloni, de Fratelli di Itàlia— observen el referèndum com una falta de solidaritat cap a les regions del sud. Vist així és un torpede dirigit al nou discurs de caire nacional i sobiranista de la Lliga Nord, que aspira a tenir vots en tot el territori i a liderar la gran coalició de centredreta. “Jo demano més competències, però no en trec als altres. En els recursos, en canvi, sí. D'aquests 54.000 milions que van al sud, el que  retingui no anirà aquí. Però això no els danya, perquè si tenim més diners puc fer créixer l'economia de Llombardia i la d'Itàlia. I això també és un avantatge per a ells. Que ens donin més recursos no és gastar menys en ells, sinó gastar millor. Aquest referèndum no xoca amb el discurs nacional”, defensa Maroni. Tot un equilibrisme polític allunyat ja de l'heroica del Po, però que arriba en el moment més delicat.

"Aquesta consulta no és com la de Catalunya"

La reivindicació catalana es veu des d'aquí amb una afectuosa nostàlgia, però el rumb fixat és un altre. A més, com subratlla la pròpia pregunta del referèndum, es fa des del marc de la constitució i la unitat d'Itàlia. Roberto Maroni, president de la regió, a més, assenyala algunes diferències. "A Catalunya hi ha una cosa fonamental per a aquesta batalla que aquí no existeix: la llengua. No tenim aquest tret que et fa sentir independent. El nostre és una qüestió de conveniència. A Catalunya hi ha un sentiment  d'identitat que aquí no existeix, encara que ho hàgim provat ja com a Lliga Nord”.

Maroni es refereix a quan La Lliga Nord va proclamar la independència de la Padania i va acabar davant de la justícia, per motius semblats al que ara passa a Catalunya. Però és passat. Ara, diu, estan la tercera fase. “El 2000 passem de la Revolució a la reforma. Canviar el sistema des de dins. I ara estem en la tercera fase: el neorregionalisme. Canviar la relació entre regió i centre, des de les regions. Jo i Zaia en som els protagonistes”.