Esgarrifa veure un Camp Nou mut

No hi ha estadis neutrals, sinó que la majoria acostumem a ser intimidadors i fan valer l’anomenat factor camp; si de cas, se’n troben alguns de més amables que d’altres, i després hi ha el Camp Nou. Tots els equips parlen molt bé de l’estadi del Barça i de la dificultat de guanyar perquè és molt gran i ample i sobretot perquè permet que l’equip blaugrana exhibeixi el seu millor futbol, no pas perquè l’afició estigui molt a sobre del contrari, llevat quan es tracta del Madrid o d’algun rival liderat per algun jugador o entrenador mal vist, com ara Mourinho.

L’afició blaugrana ha estat de vegades més crítica amb els seus jugadors que amb els del rival, i n’hi ha hagut algun que fins i tot ha perdut la paciència, fastiguejat, com ara Siso Martí Filosia, un davanter centre molt fi de Palafrugell que va dedicar una botifarra als espectadors perquè no paraven de xiular-lo dia sí dia també. No és l’únic cas: Luisito Suárez es va emprenyar molt quan el van insultar el dia que va tornar vestit amb la samarreta de l’Inter. Hi ha hagut jugadors als quals els ha caigut el travesser a sobre, davanters i porters de la talla de Vítor Baia.

Se sap, això sí, d’esbroncades importants a cèlebres exjugadors blaugrana, especialment a Figo, i la gent blaugrana sovint se les té amb els àrbitres, possiblement des que Guruceta es va inventar aquell penal contra el Madrid. Els periodistes estrangers coincideixen, en qualsevol cas, que el Camp Nou és un estadi silenciós perquè els espectadors es miren el futbol com si veiessin una funció al Liceu. No sembla pas un elogi al món cridaner del futbol, per més que el Barça n’ha fet bandera com a senyal que la seva afició és entesa i exigent, singular com el club.

Però hi ha una cosa molt pitjor que un estadi silenciós, i és un camp mut, com el del diumenge 1 d’octubre, en què el Barça va jugar contra Las Palmas a porta tancada en una controvertida decisió de la directiva que presideix Bartomeu. Mai havia sentit una esgarrifança tan gran al Camp Nou. La buidor de l’estadi t’arribava fins al moll de l’os. No hi havia manera de combatre aquella fredor i quietud del camp, i encara era molt pitjor si et connectaves a les ràdios i senties què passava a Catalunya mentre es jugava aquell dolorós partit de Lliga.

Ni Puyal ni Pou no el van retransmetre, Catalunya Ràdio i RAC1 van donar prioritat als programes especials amb motiu del referèndum. Hi havia vida al carrer i en canvi el partit era mort: se sentia com s’interpel·laven els jugadors, el so cruel de la pilota i l’estrident xiulet de l’àrbitre. A excepció de Piqué, ja se sap que els futbolistes del Barça s’expressen amb la bola, de manera que no hi va haver cap gest, ni espontani ni populista, referent a la jornada. Només es va sentir el president dient que havien tancat expressament el camp perquè ho veiés tot el món.

Tal vegada va anar bé com a anunci, o com a denúncia, però Bartomeu no va veure el partit des de la llotja, igual de despullada que les grades. La solitud va ser tanta que des de la tribuna de premsa es van enyorar detalls com els càntics a vegades sobrers de la grada d’animació; l’estrident soroll ambiental previ als partit, i la suada onada dels turistes que fa mal als ulls dels seguidors futbolers. Ens passem el dia renegant contra el que passa a l’estadi, ara que ja no hi ha ni mocadorades ni càntics com Déu mana, i quan no ho tenim, plorem.

Res és comparable a un Camp Nou mut. L’estadi pot ser distant amb el futbol, però sempre ha estat receptiu al que passa al país i sensible a les manifestacions populars, crític quan ha convingut també amb les decisions de la junta, coral quan s’ha hagut de cantar la canya. Ara voleien les estelades on abans hi havia les senyeres, i les pancartes entren i surten, de vegades d’amagat i d’altres en connivència amb algú del club, com va passar el dia 1 amb l’espontani que va saltar al camp, un motiu més per acabar de qüestionar-se de què va servir el partit a porta tancada. Hi ha pocs estadis sociològicament més interessants que el Camp Nou.

Veurem què passa la setmana que ve contra l’Olympiacos a la Champions, molt estricte en l’organització de les seves jornades, i després a la Lliga davant del Màlaga, setmana que coincideix amb el 40è aniversari de la tornada de Tarradellas a Catalunya.

Com se separa la política del futbol? Només cal recordar què va passar el dia 1 al Camp Nou, repassar les declaracions de Piqué, mirar com desfilava diumenge passat per Barcelona Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional; o bé llegir els tuits de Francisco Rubio, president del Comitè de Competició de la Federació Espanyola, respecte a l’1-O: “Al menos, algunos ya saben qué es un colegio”, deia respecte a les votacions. “Ya solo queda que sepan qué es el gel, el champú, la democracia y el respeto a la ley”.