Dissabtes polítics

Si hi ha un programa que vol ser diferent en la sopa tertuliana de TV3 és Preguntes freqüents. És una fórmula pensada per competir les nits dels dissabtes amb la política que també es fa des de La Sexta o feia el difunt Mad Spain a Telecinco (que ho ha deixat córrer i ha tornat a allò que sap fer, un Gran Hermano).

Vegem les dues darreres setmanes. Dissabte passat, debat sobre la doble legalitat. I per mantenir-lo, els convidats són Javier Nart (Ciutadans) i Joan Tardà (ERC) que, a sobre, parlen amb tranquil·litat, escoltant-se. Després Josep Cuní va dissertar sobre periodisme i es va fer festa major amb la retrobada Pilar Rahola, predicadora de plantilla del programa. La setmana anterior, el tema dominant, òbviament, tornava a ser l’actualitat del referèndum. Per parlar-ne van convidar Ramon Cotarelo, José Manuel García Margallo, Àngel Ros i... Pilar Rahola.

A la gent del programa li agrada fer pinzellades iròniques, d’intenció molt clara. Que si un vaixell de paper amb la imatge del Tomàtic, no pas del Piolín; Ricard Ustrell, director i presentador, lluint samarretes amb imatges ad hoc per al debat; anant a Madrid a preguntar què és Espanya i imitant el Miquel Calzada d’Afers exteriors... És clar que la samarreta del programa sobre el referèndum, molt aplaudida a les xarxes, era la icona de la doble via de la publicitat del Govern, poc apropiada per l’obligada neutralitat de l’amfitrió d’un debat que precisament anava d’això.

Un problema per a Ustrell és que el públic, sense regidor que el mani, solament aplaudeix les intervencions d’un signe. Margallo era conscient que estava en camp contrari i més d’un ticker li va agrair que hagués volgut exposar les seves tesis a TV3. Nart va parlar de públic lamentable i Ustrell, dissabte, va insistir que, de públic, podia anar-hi qui volgués.

Però la pinzellada més suggeridora del programa, encara que amb resultats molt irregulars, és proposar a una altra veu que l’examini. Per exemple, Sergi Pàmies va ser l’observador que va posar “l’accent diacrític” al debat sobre Espanya i el referèndum. La seva intervenció va ser especialment saludable. S’allunyà del debat entre, com va dir, la defensa d’una legalitat fictícia i “del tots a la trena” per acabar recordant la dignitat del ciutadà pensi el que pensi del referèndum i la independència. Quan es vol fer batalles de dignitats, acabà, no és solament que Catalunya tingui un problema amb Espanya, “és que nosaltres tenim un problema amb nosaltres”.

El programa sol acabar amb una entrevista. Aquest darrer dissabte, va ser amb el director de TV3, Vicent Sanchis. A l’Ustrell ja li va tocar tenir-lo aquell mateix matí al seu programa de ràdio, El suplement. Jordi Évole i Sanchis van ser convidats perquè tots dos havien fet recentment una entrevista a Carles Puigdemont. La d’Évole, d’ambient lúgubre, editada, però gens cortesana; la de Sanchis, en directe, però fent-li un vestit a mida.

Del matí cal retenir la insistència d’Évole que la línia editorial dels mitjans públics catalans és “una contribució a la causa independentista”, i un “és matisable” d’un Sanchis sense convicció.

A la nit, en una nit plena de rumors que ell mateix va refredar, Sanchis no es va poder estar de fer de tertulià indepe, va replicar una dada donada per Nart sobre el grau de corrupció a Catalunya i va voler arrodonir el debat perquè li hauria agradat sentir alguna cosa que no havia sentit. “M’està renyant?”, li va preguntar Ustrell.

Sanchis va justificar aquest doblet perquè un director d’un mitjà audiovisual no “té lloc on expressar-se” i va portar més estudiada la seva defensa de la “pluralitat i independència” dels mitjans públics catalans. Producció no es va estalviar una corrua d’afalagadors tickers, els omnipresents dazibaos de TV3. Un deia: quin gran director (sic).

Preguntes freqüents es fa mirar, sobretot si a La Sexta insisteixen a entrevistar cada dos per tres a l’asturià Miguel Ángel Revilla i no renoven el rovellat equip titular de comentaristes setmanals.