La mirada exterior

Quan les paraules no diuen el que signifiquen és molt difícil entendre’s. Un dels pitjors

símptomes del conflicte català és que els termes que una part i l’altra utilitzen per definir el

que passa no es corresponen amb la realitat. Tots dos s’acusen de mentir i tots dos

menteixen o almenys, tots dos retorcen els conceptes i les paraules fins a fer-los

irrecognoscibles. Cadascuna de les parts acusa l’altra d’haver perpetrat un cop d’estat,

cadascuna s’erigeix en genuïna defensora de la democràcia i ambdues s’acusen

mútuament de pràctiques totalitàries.

Una cosa semblant passa amb la paraula diàleg. Ambdues parts repeteixen que estan

disposades a dialogar però ambdues imposen condicions que sap que l’altra no podrà

assumir. N’hi ha prou d’analitzar les declaracions i discursos dels últims dies per

comprovar que les paraules, fins i tot les més solemnes, estan perdent el seu significat

i,per tant, eficàcia comunicativa. Tanta hipèrbole té com a objectiu cohesionar l’espai propi

i erosionar l’adversari.

La distorsió arriba fins i tot a l’aplicació de les lleis. Mai abans en la història recent s’havia

forçat tant la interpretació de les normes. Fins a tal punt s’han violentat que ja no ofereixen

cap seguretat jurídica. A un costat i a l’altre s’utilitzen les normes, els tribunals i les

institucions a conveniència. Aquesta manera de procedir és d’una gravetat extrema perquè

entronitza la regla del tot s’hi val per tal d’aconseguir els objectius.

El que ara passa no és una cosa que hagi sorgit de sobte. És l’eclosió d’un tornado que fa

set anys que acumula tensió. I ara comença a descarregar. En una situació d’extrema

polarització com l’actual, el discurs públic no està orientat a aclarir, sinó a imposar el propi

relat sobre el que passa amb la pretensió que pugui tenir un efecte performador, és a dir,

que contribueixi a construir la realitat que es pretén.

En aquesta guerra de posicions la batalla pel relat és fonamental i cal dir que tots dos

contendents són bastant eficaços a l’hora de construir un camp mediàtic afí a les seves

posicions. Només cal comparar algunes portades editades a Madrid amb d’altres

d’editades a Barcelona o fer zàping entre el telediario i el telenotícies. Cada part es dirigeix

a la seva parròquia i tracta de configurar un bloc comunicacional compacte capaç de donar

naturalesa de realitat a la pròpia interpretació sobre els fets. Dos blocs, dos relats.

Això ha estat així fins ara. Però la detenció d’alts càrrecs de la Generalitat i la reacció

ciutadana que ha provocat ha atret els focus mediàtics internacionals i això ha permès

introduir terceres veus alienes al conflicte que han trencat l’equilibri. La mirada exterior

permet configurar un relat diferent a partir del que els corresponsals veuen i escolten sobre

el terreny.

El que expliquen no és complaent amb el Govern central. S’entén que a la Moncloa

estiguin preocupats, perquè el tractament que la premsa estrangera està donant a

l’assumpte no li és en absolut favorable. Per començar, ara s’ocupen de l’assumpte. El

dijous el tema va aparèixer en la majoria de les portades de referència, amb la qual cosa

l’independentisme ha aconseguit per fi allò que persegueix amb afany des de fa temps: la

internacionalització del conflicte.

Els principals diaris europeus i nord-americans li han dedicat editorials i la majoria tenen

com a denominador comú l’exigència de diàleg. Consideren que cal donar una sortida

política al conflicte i s’està començant a instal·lar la idea que la incompetència de Rajoy pot

causar un incendi que desestabilitzi una part important de la UE. Brussel·les està

preocupada i cada vegada ho té més difícil per continuar considerant-ho un tema intern

d’Espanya.

Els corresponsals estrangers solen beure de la premsa nacional per fer-se una composició

de lloc del que passa. Però en aquest cas, la gravetat dels esdeveniments i l’existència de

versions tan contradictòries sobre els fets els ha portat a escriure des del terreny. I així han

pogut comprovar que no es tracta d’una revolta de minories radicalitzades, sinó d’àmplies

mobilitzacions de persones molt normals i molt pacífiques. Tampoc funciona per a ells la

teoria de l’abducció de les ments per part dels mitjans independentistes, perquè la

mobilització és molt àmplia, molt transversal i en absolut ignorant.

Observen que hi ha un greuge territorial i unes reclamacions llargament ignorades, però

també una sèrie de components que la connecten amb les grans preocupacions del nostre

temps, com la qualitat de la democràcia. No és difícil veure també una sana reacció a una

manera de governar per part del PP que recorda temps passats i que James Badock,

corresponsal de la BBC i de The Telegraf va reflectir cruament en el titular de la seva

crònica amb la frase “Franco lives again”.