Tècnics d’urbanisme
La Rambla és l’espai urbà per excel·lència, és ciutat sencera, i cal estendre la sobirania dels opinants més enllà dels veïns
No sé si ha estat concurs, concurs intencionat o nomenament a dit, però la designació d’Itziar González i el seu equip per pilotar la reforma de la Rambla és una bona notícia per a la ciutat. La sospita neix perquè l’Ajuntament va atribuir a Amics de la Rambla, l’entitat més transversal que conec o gairebé, part de la decisió i aquests ho van desmentir rotundament en un comunicat: és la manera de fer del consistori, que sempre vol tenir raó sense acabar de construir la raó. Sigui com sigui, bravo per Itziar.
Aquest esperit independent de l’urbanisme i la mobilització ciutadana —que solen ser punts oposats del fer ciutat— és una arquitecta que com a jurament hipocràtic es va comprometre a no construir mai. És una arquitecta sense pedra. Pronunciat el mandat fa anys, quan el gest no s’estilava, revela una especial sensibilitat per la ciutat sostenible. Creixement zero en maó o, si ho prefereixen, creixement cap endins i des de dins: rehabilitació, espai públic i condicions d’accés (socials, no mecàniques).
Itziar va guanyar protagonisme quan va organitzar la participació en l’obra de la plaça Lesseps, que és un desastre estètic, un cop de puny, un excés de ferro, però que va saber establir bé els seus itineraris, preguntant a la gent per on passaven, on anaven. No és estrany que Itziar hagi acabat creant el Parlament Ciutadà, que ve a ser l’altre hemisferi de la cambra política, i que, tot sigui dit, no acaba d’arrencar. La participació té molt de mite. Enmig, el seu atribolat pas a la regidoria de Ciutat Vella, on aviat va aprendre que els polítics en el poder diuen A i fan B.
El que el futur ofereixi a la Rambla ho anirem sabent. Ja hem parlat de tot això. De moment m’agradaria saber fins a on estendrà Itziar González el perímetre de la participació. Això és clau. La Rambla és l’espai urbà per excel·lència, és ciutat sencera, i cal estendre la sobirania dels opinants més enllà dels veïns. Però jo volia anar a un altre punt. A la col·lisió entre urbanisme real i el tècnic deutor del PGM —aquest dibuix d’una ciutat que mai va existir, afortunadament—, i ho dic perquè fa poc vaig tornar al Forat de la Vergonya de la zona alta, al Cabanyal silenciat de Barcelona, a aquest despropòsit que és Vallcarca. La zona zero de la insensibilitat. Basant-se en una planificació que no s’allunyava del despatx i la corbata, s’hi va decidir instal·lar una gran llengua verda. És l’excusa perfecta: quin veí no la voldria? Van començar les expropiacions i les demolicions aleatòries, ara sí, ara no, fins que un barri modest i equilibrat va acabar en mans d’un constructor emblemàtic que ara mateix té a la butxaca (mai millor dit) la majoria de solars generats. Genial. Més que res perquè ben a prop hi ha verd de sobres, des de Can Gomis a l’avinguda Terrades. Verd vacant, per ser precisos, poca gent.
El desastre el van iniciar els socialistes —sempre obedients a l’ordre establert pel PGM—, el va continuar amb ímpetu Xavier Trias i ara l’ha frenat Ada Colau. Va haver-hi també un concurs per replanificar el conjunt, sota el mandat d’un nou urbanisme per a la gent i bla, bla, bla. No he trobat el projecte guanyador a la xarxa municipal, més enllà d’aquest resum conceptual que diu poc a força de dir sempre el mateix, com una lletania. Qualsevol cosa, no obstant això, serà millor que el que hi ha i espero sincerament que funcioni.
L’important, com en el Cabanyal valencià, és frenar les excavadores. I protegir el que queda i escoltar els veïns: sistema Itziar. La gran pregunta és com i per què els tècnics municipals, llapis en mà en els seus despatxos refrigerats, decideixen el que decideixen. No els tremola el pols. Què han après i on? Quina ciutat tenen al cap? On viuen?
Jordi Carrión acaba de publicar un llibre deliciós sobre la Barcelona dels passatges —a Barcelona es pot entrar per qualsevol lloc—, un llibre bell que conté una anècdota fonamental. En un racó de Vallcarca, precisament, un veí, anys enrere, planteja a l’Ajuntament un projecte bucòlic, que combinava arrels històriques amb naturalesa i un intent d’hort urbà quan el concepte no existia. Els tècnics no van entendre res. Van procedir a asfaltar-ho tot, destrossant la memòria i el futur que sempre conté la memòria.
