Vida i obra de l’imam de Ripoll

Abdelbaki es Satty és el “cap de neteja” del mòdul 3 de la presó de Castelló I. Du a terme la tasca amb una professionalitat irreprotxable. Només els caps com ell cobren: 200 euros al mes. I gaudeixen d’altres avantatges, com un tracte més relaxat amb els funcionaris. Però Abdelbaki no ho aprofita. “Amb nosaltres va ser correcte i dòcil, però molt distant. Entre els presos tenia ascendència; sobretot, entre els musulmans. Quan parlava, els altres escoltaven”, explica un funcionari que el va veure diàriament durant la seva estada a la presó.

La figura de l’home que va planejar immolar-se en un gran atemptat amb bombes a Barcelona –i que va morir en l’intent per una explosió fortuïta– continua nebulosa. Complex i contradictori, els qui es van creuar amb ell el descriuen com un ésser solitari: el llop estepari de Hesse. Però també en fan ressaltar el verb fàcil i la capacitat per seduir i manipular. Així s’expliquen que, temps després d’abandonar la presó de Castelló, i ja com a imam de Ripoll, aconseguís adoctrinar una colla de nanos del poble i transformar-los en una cèl·lula assassina.

El seu historial judicial a Espanya el retrata com un traficant. Home de frontera, que va fer de l’estret de Gibraltar el seu centre de negocis: embarcava marroquins sense papers (més tard serien fardells d’haixix) al port de Ceuta i els portava a Algesires. A aquestes activitats es va dedicar, almenys, des del 2002, poc després d’arribar a Espanya. El 26 de novembre d’aquest any, la policia sorprèn, a l’interior d’un Ford Scorpio, un tal El Hadri, amb passaport fals. L’imam “pretenia introduir-lo il·legalment a la península”, diu la sentència que va acceptar i que li va valer una pena de sis mesos de presó, que no va complir.

El seu advocat d’aleshores –d’ofici, com tots els que va tenir– amb prou feines el recorda. “M’assabento ara que vaig defensar aquest assassí”. Explica que aquestes “passades” eren habituals a Ceuta i estaven “poc penades”. Fins al 2003. “Amb la reforma legal, podrien haver-li caigut quatre anys”. Va ser la primera vegada, no l’última, en què la fortuna va somriure Abdelbaki i el va allunyar del radar policial. Llavors té 30 anys i disposa de targeta de residència. Al Marroc ha deixat dona i –aquí les versions difereixen– sis o nou fills, la mare (Fàtima) i germans. El seu pare, Mohamed, és mort. Es declara insolvent però viu en un pis del carrer Major de Vilanova, on trafica.

Youssef, veí de Vilanova, gairebé no el recorda. “No teníem gaire tracte. Gairebé sempre estava sol, no anava amb ningú. Viatjava sovint”. Explica que Abdelbaki “era bo parlant” i que així, amb la retòrica, va aconseguir convèncer els marroquins que acudien a la mesquita Al Furkan perquè li encarreguessin el transport dels seus mobles i efectes a familiars al Marroc. De nou, l’home de frontera. “Se’n va aprofitar. La gent pagava, però ell no lliurava els mobles, els amagava en un magatzem”.

A més de fer negocis, Abdelbaki va contactar amb els responsables de la mesquita Al Furkan, dirigida pel carnisser Mohamed Mrabet. El carnisser era responsable d’un grup d’Al-Qaeda i va enviar combatents a l’Iraq i l’Afganistan. Va ser processat, però absolt, en una causa en la qual Abdelbaki va ser investigat però mai imputat; circumstància que, de nou, el va ajudar a passar desapercebut en els filtres antiterroristes.

La radicalització de l’imam

La seva radicalització podria haver nascut sota el guiatge de Mrabet. El sumari de l’Operació Chacal és revelador. La Policia creu que Abdelbaki va servir per “donar sortida a la cobertura d’elements terroristes” per Europa. De fet, consta que el carnisser “li va entregar diners per pagar una furgoneta per passar compatriotes de manera il·legal del Marroc a Espanya”, segons els informes. Fos per motivacions religioses o només econòmiques, emergeix de nou el seu paper de traficant.

Els seguiments revelen que l’imam va aixoplugar, a casa seva, un dels implicats. Els registres al domicili de Mrabet van mostrar tres ordres de transferència a favor de l’imam. I les escoltes a Abdelbaki mostren que parlava sovint amb membres d’Ansar a al Islam. Però no n’hi va haver prou. Va sortir net.

Youssef calcula que va desaparèixer de Vilanova el 2008. Només van saber d’ell després de la condemna. “Ens vam assabentar que portava xocolata per la frontera”. Cosa freqüent a les regions de l’interior del Rif, on va néixer Abdelbaki. Els periodistes que han visitat casa seva, al llogaret de Tingayah, han vist, al jardí, una plantació enorme de cànnabis. No se sap des de quan es va dedicar al tràfic. Però sí quan el van capturar: l’1 de gener del 2010, dia del seu aniversari. L’escenari es repeteix: el port de Ceuta. Intenta portar a Espanya 121 quilos d’haixix.

Del procés judicial queden les seves paraules, que són les d’algú que fabula. Abdelbaki culpa tres germans marroquins i argumenta que el van obligar. “Em van ficar en una furgoneta, em van donar una pallissa i em van deixar abandonat en una granja. Vaig estar quatre dies a l’hospital i en coma”, va al·legar, sense aportar proves. També va dir que la seva família estava amenaçada de mort. El jutge li va fer veure les seves contradiccions, de les quals ell va culpar als “errors de la traductora” d’àrab. Va anar a parar a Castelló I, on, entre neteja i neteja, va enviar cartes a la Fiscalia General de l’Estat i al Defensor del Poble. Deia que se sentia víctima d’una “injustícia”.

Desembarcament a Ripoll

Si aquesta sensació de ser una víctima el va trastornar també s’ignora. Va complir a pols els quatre anys de presó (del 2010 a l’abril del 2014) perquè no va admetre els fets ni va pagar la multa. A la presó, ningú va apreciar un “procés de radicalització” ni “mostres de fanatisme”. Va sortir amb una ordre d’expulsió. Però va aconseguir eludir-la. El jutge va considerar que no era un perill i que estava integrat. “Ell volia quedar-se a Espanya, deia que volia seguir endavant amb els seus negocis”, explica David Barrachina, l’advocat que va aconseguir frenar la seva expulsió. D’ell no en té un record especial. “Un client més, un paio normal”.

El 2015 apareix ja a Ripoll, on la comunitat Annour el contracta per dirigir l’oració. Intenta oferir els seus serveis a Vilvoorde, focus gihadista proper a Brussel·les. Però aixeca sospites. Quan li demanen el certificat de penals –a Ripoll ningú ho va fer– se’n va. “A la mesquita mai va donar un missatge extremista. Si va fer això és que tenia dues cares”, va explicar després dels atemptats Ali Yasine, actual president d’Annour. Amb tècniques pròpies dels líders d’una secta, Abdelbaki aconsegueix rentar el cervell a un grup de nois amb llargues converses en furgonetes i pisos secrets.

Al juny del 2017, al final del ramadà, se’n va. “Va demanar tres mesos de vacances al Marroc, però li vam oferir tres setmanes. No podíem estar tant temps sense imam”. També va deixar penjat el seu company de pis, Nourdeni Elhji, que el va descriure com una persona “solitària” que es passava el dia davant de l’ordinador. Els seus últims dies no els passa al Marroc, sinó a Alcanar, preparant els atemptats. Pretén immolar-se, dirà Mohamed Houli, un dels detinguts. Aquesta vegada també escapa del radar antiterrorista, però la fortuna li somriu d’una altra manera: mor en l’explosió fortuïta mentre es manegen els explosius. Potser ha traçat abans un pla b o potser no, però els seus nois ja estan convençuts i el 17 d’agost omplen de sang Barcelona i Cambrils.