Miró, al melic del món

Els grecs consideraven que el centre del món era a la ciutat de Delfos, el lloc on s'havien creuat les dues àguiles que Zeus havia ordenat volar des dels dos punts oposats de l'Univers. Allà se situava l'omphalos, el melic del món, i allà es va construir un dels grans santuaris hel·lenístics, per ser un lloc sagrat en què els homes es podien comunicar amb els morts i els déus. Des de dijous passat, quan la furgoneta que va sembrar la Rambla de Barcelona de caos i mort va concloure el seu trajecte sobre el mosaic creat per Joan Miró el 1976, al Pla de l’Os, l'obra de l'artista s'ha convertit en l'epicentre de la resposta a la barbàrie i el lloc on milers de persones dipositen flors, espelmes i objectes de tot tipus, com samarretes i ninots, plens de missatges de solidaritat i condol cap a les 15 víctimes mortals i gairebé un centenar de ferits.

Miró va voler regalar a la seva ciutat tres obres que rebessin els visitants que arribaven a Barcelona: una per aire i per això va crear l'enorme mural de 50 metres que es va instal·lar a la terminal de l'aeroport del Prat; la segona, una enorme escultura de 60 metres que s'havia d'instal·lar al parc de Cervantes, a tocar de la Diagonal, que veiessin els que hi accedien amb cotxe, però no va arribar a materialitzar-se. La tercera era aquest mosaic de colors d'uns 65 metres quadrats, en realitat un cercle irregular d'uns vuit metres de diàmetre, que havia de rebre els visitants que arribaven a la ciutat per via marítima.

“Un lloc viu i actiu”

“És una coincidència que la furgoneta s'aturés allà, però crec que Miró estaria convençut que la Rambla és un lloc realment viu, actiu i de pas i per això li va donar aquesta simbologia de benvinguda. Però a la Rambla passa de tot: ara és una desfilada de turistes, però era un lloc de compravenda i, molt a prop, era on s'ajusticiaba els reus”, explica Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Per a l'experta, aquesta coincidència “entra dins de les possibilitats d'una obra d'art que no s'ha creat com una cosa que es mira però no es toca, sinó com una cosa viscuda, i això pot fer possible que l'obra es converteixi en un punt de testimoni o de record per a totes aquestes víctimes”.

Però l'artista va posar una condició: que el mosaic, com la resta del paviment, pogués ser trepitjat per tots els que transitessin per aquesta via natural d'accés al centre de la ciutat. L'absència de protecció i d'indicacions ha fet que, fins dijous, molts turistes i també barcelonins no fossin conscients que eren sobre un autèntic Miró, malgrat que en una de les 6.000 rajoles porta la signatura de l'artista.

Miró, entusiasmat amb la idea perquè havia nascut al passatge del Crèdit, situat molt a prop, al costat del carrer Ferran, va crear un petit esbós que conserva la Fundació Joan Miró de Montjuïc en el qual va traçar un cercle que tanca altres elements, com una fletxa que dona moviment i marca la direcció cap a la plaça de Catalunya. A partir d'aquest dibuix, Joan Gardy-Artigas, fill del ceramista i amic de Miró, Josep Llorens i Artigas, va fer l'obra en col·laboració amb els tallers Escofet, que van crear les rajoles de 10 per 10 centímetres amb ciment blanc tenyit amb pasta de vidre en color blanc, blau, vermell, groc i negre.

Els treballs d'instal·lació de les peces van començar el 2 de novembre del 1976, i es va inaugurar el 23 de desembre –així que l'any passat va fer 40 anys– a primera hora de la tarda, coincidint amb el moment en què la furgoneta va baixar a tota velocitat atropellant els qui es creuaven al seu pas. Entre els assistents, a més de l'alcalde Josep Maria Socias Humbert –“l'alcalde dels veïns”, nomenat per Joan Carles I a l'inici de la Transició– hi havia els representants de l'Associació de Comerciants i Amics de la Rambla, l'entitat que havia suggerit que l'obra es col·loqués en aquest espai que calia reurbanitzar.

Miró no va poder visitar el seu colorista mosaic fins un mes després. L'artista es va apropar discretament a la Rambla i va observar les reaccions de la gent. Després de mirar-la atentament, un paleta se li va apropar i li va comentar que les rajoles estaven mal col·locades. “No sap el que m'ha costat convèncer els operaris que les posessin de manera irregular”, li va contestar.

La ubicació de l'obra ha obligat a fer unes contínues tasques de conservació: el 1992 es van haver de substituir un gran nombre de les peces blaves, les més castigades, i moltes de les grogues i vermelles. El 2007 es van substituir, després d'invertir 32.000 euros, totes les peces de color per altres realitzades als Tallers Escofet, com les del 1976. L'última intervenció va ser el 2013, moment en què es van canviar les peces de color blau, les més afectades per l'acció dels vianants. La premsa ja assenyalava que l'ús seria el principal problema d'aquesta obra: “El paviment del passeig de vianants pateix més desgast que el de la calçada d'automòbils. Això indica que la Rambla ho és tot per a la ciutat, el lloc més concorregut, el més important, on tothom es pot trobar”. Ho era llavors, i ho segueix sent ara. L'any passat van passejar per la Rambla 78 milions de persones.