La lluita de Barcelona per l’Agència Europea del Medicament: segon assalt

La carrera de Barcelona per aconseguir la seu de l'Agència Europea del Medicament (EMA, en les seves sigles en anglès), que abandonarà la seva ubicació a Londres a causa del Brexit, ha començat oficialment. El dilluns es va tancar el termini per presentar les candidatures i, finalment, la pugna serà entre 19 ciutats. Barcelona vol saldar comptes pendents i reprendre, amb més bona sort aquesta vegada, el que va començar el 1992, quan l'EMA no era més que un projecte europeu dibuixat en l'aire. Va competir llavors contra Londres i va perdre. Va quedar segona, amb el Regne Unit per davant i Dinamarca per darrere.

Ja ha plogut des d'aquell primer intent el 1992, però els implicats en la causa no han dubtat a mirar enrere per repetir encerts i rebutjar errors passats. “En aquell moment competia Londres, una ciutat poderosa i potent, contra Barcelona, una ciutat de províncies en què estava tot per descobrir”, resumeix Gonzalo Rodés, president de Barcelona Global, el lobby empresarial que ha desenvolupat el manifest ciutadà en favor de la candidatura de Barcelona. Precisament el seu pare, Leopoldo Rodés, va ser a primera línia per portar l'EMA a Barcelona el 1992.

Els experts consultats coincideixen que els escenaris d'ahir i avui són molt diferents. Per començar, perquè llavors es tractava de crear una agència totalment nova i ara significaria traslladar una infraestructura de 900 treballadors i 340 milions d'euros de pressupost. “Del 92 a ara hi ha dos mons. Abans, a més, eren molt més importants criteris polítics que tècnics”, admeten fonts de l'oficina tècnica que organitza la candidatura. Tampoc el potencial biomèdic de Barcelona, ara en auge, és el mateix que fa 25 anys: actualment, la ciutat té 31 centres d'investigació biomèdica, animal i de ciències de la salut i 230 laboratoris que suposen la meitat de la indústria farmacèutica espanyola.

Ara els criteris tècnics pesen més, però la decisió final segueix sent política, a porta tancada i amb un sistema de votació que, asseguren els experts, beneficia poc Espanya. “La decisió final són vots. Pots tenir la millor proposta, però es valoren altres condicionants que no hi tenen a veure”, reconeix Regina Revilla, acadèmica de la Reial Acadèmia de Farmàcia. Revilla està en el grup de treball de la candidatura actual i també va formar part de l'equip tècnic de la proposta del 92.

Barcelona ja disposava d'un bon desplegament tècnic fa 25 anys. “Era una candidatura meravellosa, la millor de totes. Tenia un component tècnic de primer nivell”, relata Revilla. Aprofitant la infraestructura que deixaven els Jocs de Barcelona, la candidatura oferia un parc d'habitatges a la Vila Olímpica i una seu al centre d'investigació al costat de la platja de la Barceloneta (durant els Jocs era el laboratori antidopatge; avui és el Parc d'Investigació Biomèdica de Barcelona). “Tots els nostres col·legues europeus i la Comissió Europea veia la ciutat com el seu lloc favorit”, recorda Revilla. Però no n'hi va haver prou. “Competia la potència contra el potencial”, resumeix Rodés.

Barcelona torna ara amb una candidatura encara molt més potent i ha deixat de ser una capital de províncies per convertir-se en una ciutat oberta al món. “Hi ha hagut un salt qualitatiu en tot: l'aeroport, la millora del transport públic de la ciutat, el reconeixement, la imatge i l'autoestima… És una ciutat reconeguda, amb un turisme sanitari important i centres d'investigació i hospitals públics connectats internacionalment”, expliquen des de l'oficina tècnica d'aquesta candidatura.

La ciutat compleix, folgadament, tots els criteris tècnics, però els experts reconeixen el mateix problema que el 92. “Llavors es va perdre per motius polítics. En aquell moment hi havia factors polítics importants i aquí ara també hi ha factors que se'ns escapen”, admet Rodés. Els experts destaquen, no obstant això, que la unitat institucional serà un punt a favor. “Ara se sap el que significa l'EMA, que el teu país serà el centre. Espanya està treballant amb tota la passió i el compromís de les tres administracions”, confirma Revilla. Potser, agrega Rodés, aquesta unitat va ser el que va fallar el 92: “En aquell moment no se li va donar la importància que tenia. L'interès del Govern d'Espanya d'ara és total i abans aquest interès no es va produir. Va faltar compromís polític”.