Què proposen? Què ofereixen?

Que portar a terme el referèndum anunciat per a l'1 d'octubre no serà una tasca fàcil resulta evident. Que l'Estat disposa de vastíssims mitjans per intentar impedir-lo, també. Sobretot quan l'Executiu de Mariano Rajoy sembla decidit a utilitzar-los tots, sense contemplacions democràtiques, ni manies formals (la “lectura única” és constitucional a tots els parlaments excepte al català...), ni cap escrúpol a l'hora de saltar-se la divisió de poders per llançar-los en bloc a la batalla, incloent-hi el quart, el mediàtic.

No obstant això, per entendre per què, en aquestes condicions, una porció tan important de la representació política i de la ciutadania catalanes manté el desafiament i està disposada a arribar fins al final, em sembla imprescindible formular una pregunta: a canvi de la hipotètica renúncia a l'objectiu de la independència, què proposen, què ofereixen les institucions i els partits mobilitzats en defensa de l'statu quo? Quines alternatives plantegen?

El governant del Partit Popular no proposa res. És a dir, sí: la capitulació sense condicions i l'acceptació resignada d'una autonomia de cartró pedra cada cop més minsa, d'una administració regional asfixiada per l'infrafinançament, la laminació competencial, les sentències contra la llengua catalana, etcètera. Aquesta és l'alternativa del PP, que el mateix Rajoy ja va expressar fa anys, des de l'oposició i sense independentistes a la vista: “Les autonomies hi són per fer carreteres i poc més...”.

La de Ciutadans és menys explícita perquè no governa i, a més, vol desmentir la imatge originària de partit monotemàtic antinacionalista català. Però és obvi que els de Rivera estan frontalment en contra dels drets col·lectius (ells els anomenen “privilegis territorials”), de les demandes “identitàries” (excepte les que defensen la identitat espanyola...) o de les “asimetries” en la distribució territorial del poder, i subscriuen amb entusiasme tots els moviments repressius de la Moncloa. Seria il·lusori, doncs, esperar del partit taronja qualsevol iniciativa susceptible de desbloquejar el litigi català.

Un cas diferent és el d'Units Podem, com a mínim en el terreny dels discursos. Perquè, en l'àmbit de la política pràctica, la jove organització sembla atrapada en contradiccions i conflictes de sobirania orgànica semblants als que ja van tensar en el passat el vincle entre el PCE i el PSUC o l'articulació PSOE-PSC. D'altra banda, la legítima aspiració de Pablo Iglesias Turrión a l'hegemonia socioelectoral a Espanya carrega de prudència el seu posicionament davant l'independentisme català, i, així i tot, el fragor politicomediàtic espanyolista intenta aïllar els podemites com a còmplices o lacais del separatisme més abjecte.

És just reconèixer que, de les quatre principals forces estatals, la que més s'ha mogut últimament en la matèria que ens ocupa és el PSOE. Però, a quin preu! Al llarg de les poques setmanes que han transcorregut des del seu 39è Congrés, el concepte de plurinacionalitat –inclòs a la ponència política per impuls de Pedro Sánchez– ha estat objecte de tota mena de sarcasmes i bromes: les nacions dins d'Espanya oscil·larien “entre tres i una dotzena”; seran nacions Lleó, Múrcia, Extremadura? I sí, és clar que “algú pot donar-li [a la plurinacionalitat] un to folklòric de quart i mig de nació”. Etcètera.

Els nombrosos socialistes que rebutgen la plurinacionalitat i no es resignen al lideratge de Sánchez han pres com a estendard de protesta interna el cessament d'Alfonso Guerra com a màxim responsable de la Fundació Pablo Iglesias. És una bandera significativa: no només perquè Guerra acumulava 43 anys de trajectòria política i 38 de diputat; no només perquè, durant aquesta trajectòria, ha mostrat una ètica diguem que ben poc calvinista (l'avió Mystère per anar a visitar a la nòvia o esquivar les cues a les fronteres, les martingales fraternals a Sevilla...); també perquè, al Govern o a l'oposició, don Alfonso ha estat sempre un jacobí caspós, retallador d'Estatuts i carregat de menyspreu cap a la identitat catalana. Amb un referent com aquest, no és d'estranyar que el PSOE andalús i susanista, al seu congrés del cap de setmana passat, s'hagi revoltat contra les innovacions territorials de Sánchez. Té gràcia sentir el partit nacionalista andalús abominant dels egoismes nacionalistes!

Segons explicava aquest diari el dissabte 29, l'objectiu del Govern central “és desmobilitzar i dividir el vot i l'electorat nacionalista”. I com creu Rajoy que és més fàcil aconseguir-ho? Fent servir la Guàrdia Civil i les togues com a garrot o bé fent alguna proposta política?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.