Dels Jocs a l’infinit

Els Jocs del 92 no van ser únicament els Jocs de Barcelona. Així ho recorda una modesta placa a la riba del llac de Banyoles: "Passeig dels Jocs Olímpics. Banyoles, 1992. En memòria dels voluntaris olímpics". La ciutat va ser subseu de les proves de rem i la competició olímpica va suposar l'èxit definitiu del rem a la ciutat, marcada per sempre per les aigües tranquil·les del llac.

L'elecció de Banyoles com a subseu olímpica va ser un procés difícil. La candidatura tenia en contra el president de la Federació Catalana de Rem. “No volia que el rem es disputés allà”, reconeix Jesús Agüero, en el càrrec des del 1981 fins a la seva dimissió el 1988. “A Barcelona i a l'àrea metropolitana no hi havia cap espai per practicar rem, i en altres Jocs es van construir ex professo”. La pretensió d'Agüero era aprofitar l'embranzida olímpica per ampliar l'escassa xarxa d'estanys i llacs reglamentaris per practicar el rem olímpic a Catalunya. “Qui vol remar prop de Barcelona no ho pot fer. El llac de Banyoles, que és fantàstic, ja el teníem, el tenim i el tindrem per a tota la vida. Però hi havia compromisos polítics al darrere. A Banyoles hi havia gent amb molt de pes i li van menjar el coco al president de la Federació Internacional”.

Banyoles es va erigir aquell 1992 com a emblema del rem als ulls del món. Però per les aigües de l'estany ja havien navegat milers d'històries. El llac havia obtingut renom internacional quan el 1964 va acollir la mítica regata Oxford-Cambridge, i la ciutat va rebre la dècada posterior nombrosos remers amb pretensions professionals. La majoria van tenir el mecenatge d'un financer cubà amb especial interès pel rem anomenat Pedro Abreu. Banyoles el recorda amb una regata anual amb el seu nom. “Viatjava per tot el món, i portava els bons remers a Banyoles, amb les despeses pagades”, exposa Joan Anton Abellán, expresident del CN Banyoles. L'auge del rem al llac es va extingir quan ETA va segrestar Abreu durant 45 dies a finals del 1980. El cubà va ser alliberat a Suïssa, on va residir fins que va morir, el 2004, i va tallar el flux de diners que arribaven periòdicament a Banyoles. “Els esportistes van haver de marxar”, subratlla Abellán. El llac va quedar una mica més buit.

Però Banyoles va tornar a entrar en erupció quan la van escollir com a subseu olímpica. Es van invertir uns 90 milions d'euros en la reurbanització municipal, es va modernitzar l'entorn de l'estany i es va adaptar per fer-ne un ús ciutadà. Tot per oferir la millor imatge sota la bandera olímpica.

La transformació urbanística va ser més més visible que no pas els resultats esportius. El doble scull va aconseguir l'únic diploma olímpic d'una delegació que va arribar a Banyoles amb problemes extraesportius en un dels seus millors actius, com publicava EL PAÍS en la seva edició del 26 de juliol: “El 1990 la delegació es fregava les mans, però el dos amb timoner ha estat a punt de naufragar. Ibon Urbieta i José Ignacio Bugarín no s'aguanten”. Tot i això, ningú va brillar més que un timoner que no passava gens desapercebut: Carlos Front es va convertir en l'esportista més jove de la història dels Jocs. Tenia 11 anys i 250 dies, i els altres competidors el paraven per fer-se fotos amb ell.

Els Jocs no van deixar medalles, però sí l'escenari ideal per remar. El 1998 es va crear un Centre de Tecnificació que actualment acull alguns dels millors remers del país. I clubs de renom, com l'equip de Cambridge, visiten periòdicament les aigües de Banyoles. La Federació Internacional, a més, va confiar en el llac per celebrar els Mundials del 2004 i la Copa del Món del 2009. L'expansió també arriba a la Federació Catalana: aspira a arribar a les 2.000 llicències en els propers mesos, respecte a les 973 que gestionava el 2003. És l'herència dels Jocs de Barcelona. Dels Jocs de Banyoles.