Mireia Belmonte guanya l’or als 200 papallona del Mundial de natació

Espanya és un cas estrany en la natació mundial. L'esport de les curses a l'aigua ofereix tant de prestigi que no hi ha cap potència rellevant que no hagi destinat mitjans per produir nedadors de primer nivell d'una manera més o menys periòdica amb cert èxit. França, Holanda, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit, Suècia, Hongria o Polònia, països d'un entorn proper, tenen models eficaços des de fa dècades. Espanya, no. Espanya no té cap model. Té una heroïna solitària anomenada Mireia Belmonte. Una noia de 26 anys sense qualitats físiques excel·lents però amb la tenacitat d'un Quixot. De la seva obstinació personal prové la medalla d'or que va aconseguir ahir als 200 papallona del Mundial de Budapest, l'únic objectiu que li quedava per fer realitat. Ha estat a Hongria, practicant l'esport més estimat pels hongaresos, i nedant contra la gran sacerdotessa de la natació del país, la multicampiona Katinka Hosszu en un clima incandescent.

Sobre dos quarts de set de la tarda es van apagar els llums i es va sentir un esclat. La megafonia del Duna Arena, el gran pavelló del Danubi, va deixar anar una onada de hard core que va sintonitzar amb el clam de la munió de fanàtics amarats de fervor nacionalista. Més de deu mil persones van rebre Katinka Hosszu i Liliana Szilagyi cridant: “Hon-gri-a, Hon-gri-a...!”. La festa de la natació es va vestir d'aquelarre quan es va anunciar la imminent final del 200 papallona. Només Belmonte feia l'efecte de romandre aliena a tot l'enrenou quan va sortir amb una tovallola penjada a l'espatlla, estirant-se, com espolsant-se la mandra després d'una migdiada. Fa un any a Rio de Janeiro, després de guanyar l'or, la catalana va anunciar que el següent objectiu se centraria a repetir la conquesta a Budapest. Al seu almanac va assenyalar en vermell el 27 de juliol. Un any després es va penjar l'or en una cursa esgotadora, més que per les condicions de la final en si, pel programa demolidor que s'han imposat les nedadores en aquests campionats, amb efectes evidents sobre la salut. “El pla era ser valenta”, va dir Belmonte quan va acabar la feina, “i ja està”.

Com si tot plegat fos tan senzill. El pla era no deixar que Hosszu s'allunyés gaire en els primers 100 metres. El pla era no permetre que la campiona mundial de 200 i 400 estils s'escapés en la seva famosa sortida ràpida. Els càlculs dels tècnics indicaven que Hosszu passaria pel meridià de la carrera en un temps que aniria per sota del minut, i que Belmonte havia de fer un parcial aproximat al de Rio, on va passar pel 100 en un minut just. La realitat, però, va desmuntar aquestes perspectives. Amb 28 anys, després de nedar quatre proves des de l'inici de la competició, Hosszu s'havia fos. Així i tot, va passar pel 100 en primer lloc, amb 1m 0,41s. Belmonte la va seguir en segona posició, amb 1m 0,55s. Tot dins del pla. El pla de la valentia, que implica sortir ràpid cremant molta energia i deixant la reserva al límit, arriscant enfonsar-se en la tornada. “No sé com ha anat la prova”, va dir la catalana. “No sabia en quina posició anava perquè Hosszu estava molt lluny del meu carril. Només podia seguir l'alemanya [Franziska Hentke]”.

La natació és un esport d'introspecció, sensibilitat i detalls minúsculs. Els nedadors acostumen a ser maniàtics. Belmonte patia obsessionant-se amb el que era accessori. Ara ja no. Quan va sortir de l'aigua va aclarir que la cridòria a la piscina de Budapest no només no la va molestar, sinó que fins i tot li va resultar estimulant. “Hi estic acostumada”, va dir. “Això és espectacular. La veritat és que és especial competir en un ambient així. No em trenca la concentració. Estic acostumada a anar a la meva. Si la gent local anima els seus nedadors, no ho pots impedir. Has de concentrar-te en el que saps fer i ja està”.

Error de principiant

Belmonte va sortir del viratge del 100 a tota velocitat. Es va situar al capdavant en quatre braçades, va nedar en aigua neta, i va arribar al 150 transmetent una sensació de control total, mentre que Hosszu, Hentke i la xinesa An s'encongien darrere seu. “M'he sentit forta, però sabia que l'últim 25 em costaria, i m'ha costat”, va dir. “El que és bonic de les meves proves és que són ajustades. Pateixo al final”.

Els últims metres van tenir una dosi inesperada de dramatisme. “Va mirar la placa mentre la tocava!”, es va escandalitzar Fred Vergnoux, l'entrenador de Belmonte, assenyalant un escorç irracional, contraindicat des que els nens entren a les escoles de natació. La primera regla és no mirar la placa que s'ha de tocar per desactivar el cronòmetre en arribar a la meta, perquè en el gest d'aixecar la vista el coll tiba del tronc i el tronc tiba dels braços i això retarda el contacte. És el que va fer Belmonte. Es va frenar inconscientment i després va parar el cronòmetre en 2m 5,26s, mig segon més que la seva millor marca. N'hi va haver prou. Hentke va tocar en 2m 5,39s i Hosszu en 2m 6,02s.

Per si a Belmonte li faltessin obstacles a superar, l'or de Budapest va ser producte d'una crisi. En l'últim toc, i a primera hora del dia, com va revelar la protagonista. “M'he llevat molt malalta”, va dir. “Em feia molt mal el coll i el cap i no sabia com podria competir aquesta tarda. Però m'he dit: ‘M'hi llançaré i que sigui el que Déu vulgui!”.