Una vergonya

És millor que ho admeti des d’un bon principi: el títol d’aquest article és un plagi descarat. L’hi vaig robar a una passatgera de mitjana edat que estava anxovada a prop meu en un vagó de metro ple a vessar el passat 3 de juliol a dos quarts de set de la tarda. Ens movíem pel tram central de la línia blava (la L5) del suburbà de Barcelona i, encara que ja feia mitja hora que teòricament havia finalitzat la segona franja de vaga, els trens circulaven fora d’horari, l’aglomeració a les andanes era espectacular i, a més, l’interior dels vagons semblava una sauna: quan els combois estan aturats, l’aire condicionat deixa de funcionar, i es necessiten hores perquè la climatització recuperi una temperatura suportable.

Va ser en aquest context que la senyora en qüestió, comentant amb una companya d’infortuni la penosa situació que compartíem centenars de persones, em va inspirar el titular: “Aquesta vaga de metro és una vergonya”. Que consti que m’hi vaig fixar bé, i ni era una regidora de l’oposició municipal, ni tampoc semblava una representant de l’oligarquia dretana, conjurada per entelar les llums de la gestió municipal d’Ada Colau i els seus.

Aquest passat dia 10 va ser el desè dilluns laborable consecutiu de vagues al metro de Barcelona; la desena vegada des del 24 d’abril en què aquest conflicte laboral complica i amarga l’inici de la setmana a centenars de milers d’usuaris. Però l’únic missatge de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) a la ciutadania afectada, el que apareix a les pantalles de les estacions, és: “TMB recomana utilitzar transport alternatiu”. La companyia i els responsables polítics que hi estan per sobre sembla que confiïn que el problema es converteixi en una rutina patida amb resignació: ja se sap, els dilluns hi ha vaga de metro, igual que els divendres hi ha congestió a les vies de sortida de la capital...

Estic convençut que negociar amb un comitè d’empresa dominat per la CGT no és una tasca senzilla ni còmoda. Tot i això, el panorama a l’altre costat de la taula no sembla més afalagador: a la presidenta de TMB i regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Mercedes Vidal Lago, no li ha de resultar fàcil el salt de l’activisme veïnal al lideratge d’una plantilla de 7.500 treballadors, de la protesta i la pancarta al paradoxal –per a ella– paper de patronal enfrontada als sindicats. Per a una militant de Comunistes de Catalunya (denominació actual de l’antic PCC, l’escissió prosoviètica del PSUC el 1981) resulta, sens dubte, molt irritant haver d’enfrontar-se amb els llibertaris de la CGT i no poder aplicar-los –és una metàfora, naturalment– les fórmules emprades per Lenin davant de la revolta de la marina de Kronstadt, o per Comorera i José Díaz durant el Maig barceloní del 1937.

En tot cas, si el conflicte està enquistat, si la senyora Vidal Lago ja ha advertit que no farà més propostes als treballadors, si aquests han rebutjat el laude arbitral de la Generalitat i anuncien vagues per l’Onze de Setembre i per la Mercè, el govern municipal té una alcaldessa i uns tinents d’alcalde que s’haurien d’implicar a fons en el litigi i buscar-hi una solució. O, almenys, fer un exercici de transparència i de pedagogia ciutadana que seria molt coherent amb el perfil ideològic de Barcelona en Comú: quins són, després de tants mesos de negociació, els obstacles que bloquegen un acord? Els alts sous “secrets” dels directius de TMB? Doncs que s’expliqui i es facin públiques aquestes nòmines fora de conveni. Els contractes temporals que l’empresa no vol convertir en fixos? Doncs que es digui, que es quantifiquin i que TMB argumenti la seva posició.

El que no és acceptable és deixar que la situació es podreixi i que als usuaris els toqui el rebre. El que resulta escandalós és omplir-se la boca amb la mobilitat “sostenible” i “inclusiva” i declarar-li la guerra al cotxe privat, però alhora assistir impassibles a l’augment de la congestió del trànsit i de la contaminació cada dilluns, perquè la vaga dispara el nombre de vehicles particulars en circulació. Abans d’afavorir interessos privats amb el joiós tramvia per la Diagonal, ateneu-vos als interessos públics: els d’una empresa pública, els seus treballadors i tota la ciutadania metropolitana.