Madrid orgullós, Madrid lliure

Per Enrique Gimbernat, que va respondre amb arguments ell 1978 al director d'un hospital que havia demanat públicament que el programa La Clave no abordés el “tema dels homosexuals” en tractar-se aquestes “aberracions” d'“una gran equivocació, quan no un veritable delicte”. Per Daniel Zamudio, fill d'una venedora i un obrer al que la seva mare va dir “cuidi's” i va acabar torturat salvatgement i mort després que quatre assassins li fessin una esvàstica en el pit amb un vidre. Pel Ramón, el veí del meu carrer, a Pontevedra, que de matinada s'asseia amagat en un banc del parc de les Palmeras per si algú volia posar-se al seu costat, i així va anar envellint sota els arbres. Per l'Amalia i per la Cinthya, que van haver de ser amigues durant 20 anys per por, i mai es van atrevir a viure juntes perquè era un poble massa petit i el seu amor, un escàndol massa gran. Per milions de rostres anònims, aquí i allà, que segueixen creixent sota uns marcs socials construïts sota un substantiu discriminatori (“la normalitat”) que els situa automàticament a l'altre costat, exposats a l'assenyalament, la persecució o la violència. També, en els seus cercles socials, a la condescendència del que té bones intencions que, sense voler-ho, no fa més que col·locar la seva sexualitat sota un focus.

Madrid va ser la capital de la diversitat sexual, de la llibertat i de la tolerància; d'una societat sacsejada pel seu passat i desacomplexada davant el futur. Madrid, ahir a la tarda, va ser el centre d'un món que canvia a poc a poc però al que encara li queden massa països sinistres als quals donar llum i justícia. Una cridòria immensa, una felicitat desbordada en tots els idiomes. Més de 50 carrosses enmig d'una munió van col·lapsar la ciutat en una festa que s'ha incrustat de tal forma al seu ADN que aquest any, el primer de la història en el qual se celebra l'EuroPride i el World Pride al mateix temps, ha demanat a París el títol honorífic de ciutat de l'amor. Ho és com no ho va ser a les grans pel·lícules de Hollywood; ho és com ho és ara i serà a les pel·lícules de futur. Si té un avantatge l'Orgull és que se celebra com es vol. La Rita i la Leticia van arribar a Madrid a això: “Estem aquí perquè ningú ens coneix”. La María i la Luisa, que pugen pel carrer Reina, per una altra diferent: “Som de Madrid, vivim aquí. Tenim moltes raons per les quals no ens hauria d'agradar això, raons polítiques sobretot per la seva deriva i demés. És un gran acte de consum, molts s'han acostat per interessos... Però després mires al voltant i penses: si encara hi ha tanta gent que insulta, tanta gent intolerant, entens que, amb els seus defectes, això és necessari. Mentre molesti, cal fer-ho”.

Malgrat els interessos a reduir l'Orgull a imatges sense contextualitzar, a presentar-ho com una sort de folklore exòtic a la via pública, per convertir-ho en el que els homòfobs creuen que és, la veritat és que la desfilada representava en totes les seves versions la reivindicació de totes i tots. Si Espanya s'hagués congelat el 1983 i es fongués ahir al Passeig del Prado, tots creurien estar vivint alguna cosa irreal; si l'Espanya que s'hagués congelat fos la dels anys 50, això seria directament alguna cosa impossible. Però aquí vam ser i aquí estem, encara entre molts murs. I no és poc. El que deia ahir l'Estefanía, una dona de 36 anys que esperava la desfilada com la cavalcada dels reis, era que estava a Madrid per “passar-s'ho bé”. La Carlota, la seva xicota de 25, que va arribar dijous des de Castelló, venia per la festa. Per Alcalá en direcció a Gran Vía un grup —amb capells de palla d'arc de Sant Martí, nois de la mà, una parella de lesbianes ressagada— caminava amb bosses per a un botelló al centre en algun lloc “on no ens enxampin”.

Passar-s'ho bé al carrer per a una parella de lesbianes, per a una parella situada socialment fora de la “normalitat”, no era possible fins fa molt poc. El gegantesc múscul que va ensenyar ahir Madrid al món, acollint milers de visitants i poblant els seus edificis amb la bandera de l'arc de Sant Martí, llançava el missatge que era una ciutat lliure, d'acolliment per a tots, on es pot estimar com es vulgui perquè el que destrueix el món és la violència; a Madrid el diferent, el perseguit i l'assenyalat ha de ser el que ataca un dels principals motius d'orgull d'aquest país: haver legalitzat el matrimoni homosexual abans que ningú, tancar la seva capital perquè gent de tot el món festegi i celebri el seu amor com vulgui.

Es van ocupar massivament, entre càntics i cartells, els carrers que una dècada abans estaven plenes de gent temorosa que s'acabés la “família tradicional”, i a l'Orgull es va demostrar que el tradicional és l'amor i la tolerància, vingui d'on vengui i vagi cap a on vagi. Per aquells que no van poder veure-ho, pels que ho van veure i ho van barallar i pels que encara viuen sense poder dir-ho.