Avantguardisme democràtic i autonòmic

La Generalitat la va portar l'esquerra, no els nacionalistes, i va ser una operació que va començar exactament 12 dies després de les eleccions del 15-J, que és quan va tornar a Madrid Josep Tarradellas, l'ancià president català a l'exili. Els resultats d'aquelles eleccions no van poder ser més eloqüents: el vot del cinturó vermell de Barcelona, amb les seves grans ciutats suburbials i obreres, l’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma, Badalona, entre moltes altres, va ser el que va determinar la intensitat del canvi democràtic als inicis i fins i tot el dibuix del nou règim com un Estat de les autonomies.

La llegenda ara en curs entre els processistes –és a dir, els partidaris d'allargar fins a l'infinit els plans de consulta independentista imaginats per Artur Mas– és que la personalitat política de Catalunya és anterior a la Constitució i que va ser reconeguda per Adolfo Suárez en la persona de Josep Tarradellas, en un gest de valentia i imaginació i en resposta a la tossuderia del dirigent català a l'exili i a la mobilització catalanista, que ara, quan més es necessitaria, ningú –Rajoy el que menys– seria capaç de realitzar.

Aquest és un exemple excel·lent d'una falsificació històrica mitjançant la distorsió de fets certs i incontrovertibles, reinterpretats mitjançant una projecció del present sobre el passat. El fet que no permet discussió és que les eleccions les van guanyar a Catalunya els socialistes i els comunistes, en contra del que volia Suárez, que tenia l'esperança posada en Jordi Pujol i la seva Convergència Democràtica, llavors aliada electoralment amb altres forces en el Pacte Democràtic per Catalunya. El Partit dels Socialistes de Catalunya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya van ser la primera i la segona força, respectivament, amb el 28,5% i el 18,3% dels vots, relegant la UCD de Suárez al tercer lloc, amb el 16,9%, i el Pacte de Pujol al quart, amb el 16,8% dels vots.

Si se suma el 4,7% d'Esquerra Republicana a la formació de Pujol es veurà que el pes del nacionalisme va ser més aviat limitat. Ningú a Madrid va imaginar que calgués cridar Tarradellas, llavors en el seu exili de la Turena, per apaivagar el moviment nacionalista mitjançant la recuperació de la institució republicana de la Generalitat. Si l'operació Tarradellas va prosperar va ser per impedir precisament que l'esquerra aconseguís el Govern a Catalunya i que Joan Reventós, llavors el primer secretari del socialisme català, fos el primer president de la Catalunya democràtica.

La simplicitat del pacte Suárez-Tarradellas va tenir un potencial fundacional impressionant, que probablement va superar els qui l'havien imaginat. El president català a l'exili reconeixia la Monarquia i la Monarquia el reconeixia a ell, l'Honorable, únic títol que consta en el protocol signat a Madrid en ocasió del retorn del polític republicà a la capital. Va ser després nomenat president de la Generalitat, acabada de restaurar a títol provisional, i de la Diputació de Barcelona, estratagema que li va permetre tenir una Administració i un Govern des del primer dia. Tarradellas solia dir als qui el visitaven que només volia un tampó per segellar els documents oficials i que els Mossos d’Esquadra es quadressin al seu pas. És el que va tenir, i poc més.

Va ser la primera baula de l'Estat autonòmic, que va obrir la porta a les preautonomies, de manera que va haver-hi mapa autonòmic i Estat de les autonomies abans que Constitució. Tarradellas va ser el 125è president de la Generalitat, segons un compte que es remunta a la denominació dels temps premoderns. La Generalitat com a representació dels tres braços de l'antic règim català va deixar d'existir el 1714 i no va ser recuperada com a denominació fins al 1931 per la República, de manera que la continuïtat política amb els temps medievals és part de la ficció narrativa respecte a l'existència d'un Estat català dissolt el 1714 sota la bota espanyola, de la qual cal alliberar ara als catalans.

Tarradellas va obtenir una victòria política en diversos fronts. Abans de res, perquè va tornar i va donar sentit a tota la seva vida a l'exili. També perquè va ser l'únic fil de continuïtat amb la República. A més, va situar Catalunya a l'avantguarda de la transició amb una actitud obertament constructiva i dialogant i va inaugurar un període de prestigi català al conjunt d'Espanya. Gràcies a la seva personalitat, va proporcionar relleu, autoritat i sentit d'Estat a la institució. El protocol i les formes eren instruments essencials en la vida política per a Tarradellas, un ancià que havia passat mitja vida a França, fascinat per la personalitat del general De Gaulle, que li va servir d'inspiració en molts dels seus actes més significatius.

L'originalitat dels resultats electorals a Catalunya també va significar la instal·lació d'un mapa polític diferenciat respecte al conjunt d'Espanya i organitzat en dos eixos, el social entre dreta i esquerra i el propi del nacionalisme, entre partits d'obediència estrictament catalana i partits amb dependència o relació amb les forces espanyoles. També al País Basc va haver-hi uns resultats d'ordre similar, organitzats en els dos eixos, que va donar la victòria electoral al PNB i el segon lloc, a molt poca distància, al PSOE, de manera que la preautonomia basca es va poder organitzar entre nacionalistes i socialistes, a la manera del Govern basc a l'exili, on es trobaven en aliança. El seu president, Jesús María de Leizaola, no va tornar a Euskadi fins al desembre del 1979, una vegada confirmat el nou Estatut d'autonomia basc; i, mentrestant, a l'espera de les eleccions per al Parlament de Guernica, va ser el veterà socialista Ramón Rubial qui va presidir la preautonomia.

L'operació Tarradellas va ser la resposta d'un governant audaç i intel·ligent a l'avantguardisme democràtic i autonòmic català, però també una demostració a escala de negociació bilateral, d'acceptació d'un fet singular i diferencial i de reconeixement d'una realitat institucional històrica en benefici final del conjunt. No cal manipular la història des del present, però és lícit i fins i tot convenient inspirar-s'hi per construir el futur.