El poder de la convicció

Els nens no accepten gaire bé la incertesa i la por que genera. És per això que reclamen respostes que els donin tranquil·litat. Dels meus tres fills, el petit és, a banda d'un nen, un d'especialment insistent. Això l'ha portat a formular-me la mateixa pregunta gairebé cada dia aquests últims anys. “Papa, creus que el Rafael tornarà a guanyar un Gran Slam?”. En els últims mesos, s'ha referit en particular a Roland Garros.

Cada vegada li he donat la mateixa resposta. Per convicció i perquè vull que s'eduqui en l'exemple: “Jo crec que sí, Joan. Perquè és el que vull creure i perquè és impossible treballar amb total entrega si tu no creus que ho aconseguiràs”. Al final, acabava dient-li: “Tu intenta fer el mateix. Aplica't convençut que aconseguiràs el que persegueixes”.

La nit abans del partit vam anar a sopar a un restaurant japonès que és al costat de l'hotel. Érem tot l'equip i vam mantenir un ambient molt relaxat i allunyat de qualsevol comentari sobre la final. En aquests moments, quan la imminència ataca i la inquietud és inevitable, intentem que el Rafael se'n vagi a descansar ràpid i que aconsegueixi agafar el son. Complicat.

Diumenge al matí, vam arribar al club ben aviat i després de l'escalfament a la pista 3, que ens va deixar amb bones sensacions, vam anar cap al vestidor i ja no en vam sortir fins que vam haver d'anar cap a la pista. Aquí és on va començar el compte enrere. No vam perdonar les partides de parxís de rigor. Vam pensar que molt de mal no podien fer i, a continuació, ja es va començar a parlar del partit. A mesura que el moment s'apropava, la tensió i els nervis es feien més evidents.

Era el moment de transmetre-li seguretat, tranquil·litat i també de treure-li ferro. Li vaig recordar que una victòria o una derrota no li canviarien la vida, que tingués la màxima confiança en ell mateix i, sobretot, en tota la feina que ha fet durant tot aquest any. Li vaig recordar que només havia de seguir fent el que sap fer. Els missatges d'ànim s'anaven combinant amb missatges tècnics i amb els missatges que li anaven donant també el Francis i el Carlos.

El meu nebot no havia aixecat cap trofeu de Gran Slam des del 2014. Ha arrossegat problemes físics i psicològics que l'han portat al límit de la seva confiança. Els dubtes sobre el seu futur, els vaticinis i expectatives alienes no desmereixien les seves pròpies i les de qui l'envoltàvem. El mes de novembre el Rafael i jo vam mantenir una conversa a la seva Acadèmia i l'hi vaig recordar.

Asseguts en un sofà que hi ha en una zona apartada li vaig demanar al Rafael que recuperés la intensitat, que recuperés la possibilitat de tornar a ser el número 1 en terra batuda. Li vaig demanar que tornés a creure en la seva capacitat de guanyar el seu desè Roland Garros, perquè només amb el seu convenciment podíem fer la feina que a la final es va veure recompensada. Tot just acabar el partit vaig trucar al meu fill Joan i li vaig recordar el que li havia repetit tantes vegades al llarg de l'any: “Veus el que t'havia dit? Et vaig dir que el Rafael guanyaria el Roland Garros i ho ha fet.

La certesa és una il·lusió esmunyedissa, però la seva germana, la convicció, és una arma molt poderosa que proporciona reptes tan increïbles com aquest desè Roland Garros.