Shakira, àngel del seu propi esdeveniment

La barreja de vestuaris era cridanera, però abundaven els abillaments per lluir, potser per matar. Almenys a ulls dels tafaners, tot i que tafaners, el que es diu tafaners, n'hi havia pocs, ja que gairebé tots els que hi eren presents eren celebritats o, en el pitjor dels casos, algú. No en va es tractava d'un esdeveniment, aquest acte social, aquest esdeveniment, que ara és paraula franca perquè els convocats se sentin honrats. Un esdeveniment, sembla, és alguna cosa més que tota la resta, és estar a prop del cel sense ser un àngel. El moll de l'assumpte va aparèixer una hora i mitja més tard que les celebritats i les seves comparses estiguessin esperant, entre una pluja fina de cava i canapès, que a la capella dels Àngels, aquesta que ha vist concerts impenitents del Sónar, acollís Shakira presentant a Europa el seu últim disc, editat al maig. Juntament amb una aparició similar a Miami, Barcelona, raons de proximitat obliguen, ha estat l'única ciutat de veure Shakira cantar tan a prop.

I això es va decidir tot just fa uns dies. Dissabte passat, els executius de Sony, la seva discogràfica, van començar a escoltar i pressentir alguna cosa. Aquesta cosa va prendre forma i en menys d'una setmana va caldre organitzar l'operatiu. Els soldats de la multinacional a Barcelona se'n van assabentar dimarts, i amb un parell de dies van haver de cursar invitacions per aquest cel a la terra per als famosos i artistes del segell, organitzar una catifa vermella i disposar tot el necessari perquè res s'escapés del control. Per cert, les càmeres no podien entrar al recinte, però es comunicava que qui ho desitgés podia fer fotos amb el seu mòbil i distribuir-les a les xarxes socials, avui dia principal manera de mostrar per als qui volen menjar-se el món. Arribat l'instant, l'espera es va amenitzar amb la impenitent repetició per megafonia de les cançons d'“El Dorado”, onzè disc de l'estrella colombiana.

I al voltant de les onze va aparèixer. Talons de vertigen, abundants motius daurats al vestuari i complements i somriure de lòbul a lòbul. Fotos ràpides i respostes a preguntes sobre família, carrera i Espanya, a la qual va dedicar un “us vull Catalunya, us vull Espanya” que va sonar a Julio Iglesias. I després, per fi, el moll, la música. Va cantar en directe i amb banda quatre cançons, la primera “que fins diumenge vaig pensar que seria reggae i després vaig decidir que seria amb piano, i aquí hi ha la Laura, la professora de música del Milan, per acompanyar-me”, va dir Shakira mirant tant a la Laura com en Milan, present amb el seu germà Sasha i els pares del seu marit, guerrejant amb “la vermella”. Va sonar, tendra i maternal, “Toneladas”, per donar pas a “Chantage”, “Nada”, primera vegada que la cantava en directe i la rematada, ja ballable i a ritme de reggeaton, amb “Me enamoré”, on es va comprovar que les sacsejades de malucs de Shakira fent aiguagim podrien ocasionar un tsunami. No hi va haver res més. La veu de Shakira, poderosa, carnal i expansiva, es va sentir de prop. Tant que es va poder veure i escoltar com donava instruccions perquè li recol·loquessin la petaca del micro que s'havia desprès. El cel pot ser al costat. Només cal un esdeveniment.