Esmentar-la és convocar-la

Això no ha acabat. I el que és més inquietant per a molts, siguin independentistes o no, el punt final ni tan sols s’entreveu a l’horitzó.

L’objectiu és mòbil i inabastable. Tota sensació d’avanç precedeix a la d’un ajornament immediat. L’experiència demostra que la fixació d’objectius clars i a termini conclou amb una demostració d’una evident insuficiència de forces amb la simultània i desesperant exhibició d’una inèrcia suficient perquè el moviment prossegueixi (desesperant per a uns i altres: per als que es desesperen perquè no han aconseguit el seu objectiu i per als que es desesperen per l’amenaça de successives repeticions).

Ni tan sols és segur que la imminent col·lisió que s’anuncia sigui el punt final i l’obertura d’una nova etapa despullada dels atributs més enutjosos i fatigants de l’actual. Això no ha estat fins ara una línia contínua, sinó plena d’inflexions i fites, moments crucials presentats com a decisius, històrics fins i tot, encara que després hagin quedat en res. És perfectament possible que aquest presumpte punt final no sigui més que una nova fita i que, un cop superat, seguim donant voltes a la roda de l’hàmster.

En cadascuna d’aquestes ocasions decisives hi ha hagut un marge d’indeterminació sobre el qual els procesistes han construït la seva esperança. En les eleccions avançades del 2012, plebiscitàries inconfessades, l’aposta demanava una majoria tan àmplia de CiU amb Artur Mas al capdavant que obligués Rajoy a seure a negociar. En el procés participatiu del 9-N, l’aposta més alta era la remota eventualitat d’una participació de tal nivell, amb una quantitat de vots a favor de la independència tan alta, que no hi hagués més remei per part del Govern de Madrid que acceptar el resultat com un quasireferèndum d’autodeterminació. També ha succeït en les eleccions del 27-S del 2015, plantejades obertament com un plebiscit sobre la independència, que l’independentisme ha perdut, encara que es negui a reconèixer verbalment tot i que ja ho ha fet políticament amb el retorn a la casella del dret a decidir i el referèndum.

Hi ha encara una quarta ocasió, oculta en la rectificació del govern Puigdemont, en la qual el procés ha perdut probablement la basa més temible per l’immobilisme constitucional. Aquesta consistia a convertir els 18 mesos de l’últim full de ruta en un procés constituent obert i participatiu, que ampliés la mobilització, s’obrís als comuns, i culminés amb un text constitucional a ratificar en la fita següent. S’ha optat pel camí contrari: el secretisme, els despatxos, els advocats a la recerca de martingales legals o il·legals per enganyar Madrid de nou, l’elitisme en definitiva. A falta del procés participatiu s’ha derivat cap a un procés il·liberal, forjat en l’ocultació i la sorpresa, amb perill evident de conculcar els drets de l’oposició al Parlament i dels ciutadans, en particular els funcionaris, en les institucions.

Perdudes quatre oportunitats, la nova convocatòria té tota la pinta de convertir-se en una altra ocasió per l’exhibició alhora de la força i dels límits del moviment, de manera que a continuació, un cop superat l’últim escull de la convocatòria del referèndum d’autodeterminació impossible, succeirà el de sempre: es fixarà de nou l’objectiu –la independència– amb un nou termini. La convocatòria de les eleccions autonòmiques pot servir, sobretot si es volen presentar com a constituents i brandar l’esquer de l’elaboració d’una constitució que precediria a la declaració d’independència, naturalment unilateral, en el cas que no hi hagi abans una negociació amb Madrid.

Conclusió. El dia de la marmota estarà instal·lat entre nosaltres mentre ningú trenqui aquesta dinàmica circular construïda per Artur Mas de la qual ningú del seu entorn ni l’independentisme ha sabut sortir. I l’única manera de trencar-la és que aparegui d’una vegada per totes un projecte alternatiu capaç d’interessar almenys a una part dels votants independentistes i per descomptat a l’enorme massa de catalans que volen un millor autogovern però no volen ruptures amb la legalitat ni somien en la immaculada concepció de la Catalunya independent.

El dia de la marmota no està exempt de perills. Sobre els marges d’indeterminació aposten els més agosarats. Ara l’aposta té a veure amb l’ús de la força, circumstància imaginada com a redemptora per a un procés que ja ha fracassat en quatre ocasions. Esmentar-la és convocar-la, cosa que ningú, d’una banda i de l’altra, hauria de fer a hores d’ara del segle XXI i de la nostra dolorosa experiència històrica. A la vocació dels que hi pensen hi ha la destrucció de la democràcia espanyola, una trista victòria per a una Catalunya que sempre ha associat el seu autogovern amb la llibertat i la democràcia a Espanya. D’aquí que al final, seria la derrota segura de tots. Com per pensar-s’ho dues vegades.