Mor als 46 anys el dissenyador David Delfín

El dissenyador David Delfín ha mort aquest dissabte als 46 anys d'un càncer que li va ser diagnosticat el 2016 i que el va portar a passar per quiròfan l'abril d'aquest any per ser intervingut d'un procés tumoral al cap.

A David Delfín (Ronda, 1970) li agradava ser un provocador. No de polèmiques —que també—, sinó, com preferia precisar, d'emocions. Així, amb sensibilitat i intel·ligència, es va convertir en una de les personalitats més carismàtiques de la moda espanyola des que el 2002 va debutar a la passarel·la Cibeles amb la soga literalment al coll. Aquella primera col·lecció, en la qual les models lluïen cordes i caputxes, forma part ja de la història del disseny espanyol, com també el dissenyador, a qui el novembre passat van atorgar el Premi Nacional de Disseny de Moda. El creador andalús va revolucionar les regles del joc d'un sector que en aquell moment resultava massa predictible, per no dir fossilitzat.

Però la història de Diego David Domínguez González, com en realitat es deia el dissenyador, no pot resumir-se en aquest gest tan transgressor com a mediàtic. Fins i tot els seus detractors li han de reconèixer, almenys, dos assoliments extraordinaris dins d'una indústria en crisi i falta de projectes amb identitat. El primer, haver aconseguit que la seva marca, Davidelfin, sigui una de les més conegudes pel públic. El segon, trobar una veu pròpia i fàcilment recognoscible gràcies a la seva obsessió pels artificis —pantalons que semblen faldilles, falses solapes— i l'estètica sense gènere. De vegades turmentat, de vegades lluminós, estimava la paradoxa i en va fer la pedra angular del seu discurs. “M'interessa la superfície d'allò profund i la profunditat d'allò superficial”, repetia sempre.

Va ser, a més, un gran narrador i les seves col·leccions constitueixen autèntiques metàfores autobiogràfiques. A través de les seves desfilades verité, Delfín sublimava les seves moltes inquietuds: des de la col·lecció completament blanca que va presentar fa dos anys en honor al color d'Alícia , la seva bull terrier que havia mort fins al canvi de postura davant la vida que va voler simbolitzar amb Psoas, la proposta que el 2015 va batejar amb el nom del múscul que uneix tronc i cames —“el responsable de mantenir-nos drets”— i que estava plagada d'elements ortopèdics.

Encara que es psicoanalitzava, la passarel·la va ser la seva millor teràpia. Com si d'un diari tèxtil es tractés, el dissenyador va bolcar-hi les seves llums i ombres. El febrer de 2014 reivindicava a No one el “tràfic d'influències” que l'havia portat a signar a duo aquella desfilada amb la seva fins llavors parella, l'estilista Pelayo Díaz. Quatre anys abans, les circumstàncies exigien paraules majors. Catarsi feia referència a la difícil situació econòmica que travessava la marca.

Delfín havia invertit tot el seu capital en les dues desfilades que entre el 2009 i el 2010 va organitzar a Nova York i que van suscitar un gran interès. Tant que Style.com, una de les webs de moda més rellevants del món, va decidir retransmetre'ls en directe. Però a la seva tornada a Madrid les arques estaven buides. Encara que no comptava amb prou recursos per confeccionar les peces de la desfilada, mai va pensar a abandonar. Assegurava que hagués utilitzat fins i tot les mostres de teixit que envien els proveïdors. Finalment, no va ser necessari, però lluny de renegar d'aquests típics retalls tallats en serra —símbol de les seves estretors— va decidir incloure'ls com a leitmotiv del seu treball. Va ser, irònicament, una de les seves propostes més coloristes.

Així, amb aquesta alegre desfilada s'obria una de les èpoques més complexes per a la firma que havia construït amb la model Bimba Bosé, el seu alter ego la mort de la qual el va colpejar el gener passat, i els germans Postigo: Gorka (arquitecte, fotògraf i exparella de Delfín); Diego (realitzador i exparella de Bosé) i Déborah (periodista). La seva història és la d'una indústria bipolar on els grans productors i distribuïdors (Zara, Mango, Pronovias…) van en direcció oposada als seus creatius. El 2011, Delfín es va veure obligat a tancar la seva única boutique pròpia i va deixar de produir la seva línia de roba. I, encara que el 2012 va rebre el premi L’Oreal a la millor col·lecció de la Mercedes-Benz Fashion Week Madrid, la situació no va millorar. Fins i tot va decidir renunciar a la cita madrilenya durant una temporada: la de setembre del 2015.

Però tirar la tovallola mai va ser una opció per a Delfín, aquest noi que va arribar fa 25 anys a Madrid disposat a convertir-se en actor i que va treballar de repartidor, cambrer i dependent abans que una col·lecció de peces militars il·lustrades amb la seva ja famosa tipografia es vengués com a xurros al festival de Benicàssim del 1999 i li obrís les portes de la moda.

Com li agradava dir, “la creativitat s'agafa a qualsevol superfície”. I per això va dissenyar des d'ampolles de Coca-cola fins a complements per al bany. El 2013 va signar els uniformes de les hostesses d'EL PAÍS a Arco i dels azafatos dels amants passatgers de Pedro Almodóvar. Va presentar les seves performances en el Guggenheim de Bilbao i va exposar en la galeria Soledad Lorenzo. A més de realitzar el vestuari de ballets com Chaper 10 (2009) i Nippon Koku (2014) de la Companyia Nacional de Dansa, un treball que li reportava especial satisfacció. Entre un projecte i un altre, mai va abandonar les catifes vermelles, on va vestir artistes com Eva Hache. “La major part de les grans marques internacionals viuen de vendre ulleres, cosmètics, mocadors. Si elles, amb les infraestructures que tenen, no poden sobreviure exclusivament del prêt-à-porter, que se'ns exigeixi això als espanyols…”, es queixava en una entrevista a EL PAÍS l'abril del 2011.

El dissenyador no donava puntada sense fil: era tan precís amb les paraules com amb l'agulla, i va fer de la passarel·la el millor vehicle d'expressió per a les seves idees. Encara que per entendre qui era en realitat calia baixar la vista uns centímetres i contemplar la seva primera fila. Allà, demostrant una lleialtat i una admiració sense fissures, es reunien cada sis mesos els seus amics: Alaska, Mario Vaquerizo, Bibiana Fernández, Elena Benarroch, Javier Cámara, Silvia Superstar, Soledad Lorenzo, la seva parella el fotògraf Pablo Sáez i tants altres que feien de les seves graderies les més abarrotades de la setmana de la moda madrilenya i de les seves presentacions, una festa. Avui deixa en tots ells, que tant el van estimar, un forat impossible de cosir.