El ‘Big Bang’ de Wembley

Hi ha un abans i un després de Johan Cruyff. També se sap que el futbol no serà el mateix amb Leo Messi que sense, de la mateixa manera que hi va haver una època anterior i posterior a Ladislao Kubala. Igualment, es podria parlar de l’impacte que va suposar l’arribada i la posterior sortida de Pepe Samitier. La història del FC Barcelona es pot parcel·lar de manera interessada a partir dels entrenadors, dels presidents o dels jugadors, o si es vol, dels triomfs i dels fracassos, sobretot si es té en compte que futbolistes únics, com Diego Maradona o Ronaldo Nazário, no van poder guanyar la Lliga. Hi ha, no obstant això, una cita que s’accepta com el moment culminant del Barça i justament avui en fa 25 anys, i és quan el Dream Team va guanyar la primera Copa d’Europa.

Abans de Wembley, el Barça havia perdut dues finals, a Berna (1961) i a Sevilla (1986), i el Reial Madrid ja tenia sis trofeus, mentre que després del 1992 tots dos clubs es reparteixen cinc Champions cadascun a l’espera que l’equip de Zinedine Zidane s’enfronti al Juventus el dia 3 de juny a Cardiff. La diferència ha estat, en canvi, molt notable a la Lliga, perquè els blaugrana han aconseguit 13 títols per 7 dels madridistes des del cèlebre gol de Ronald Koeman contra el Sampdoria al mític estadi de Londres. L’embranzida barcelonista, que fins llavors sumava 11 campionats domèstics per 25 del seu principal rival, ha estat excel·lent, també a la Copa del Rei (sis contra tres i 22 respecte a 16 per a un total de 28-19), i el 27 disputaran la final el Barça i l’Alabès.

Más información

“Veig la grandesa del meu pare en les seves alineacions”

Cruyff passa la pilota

El gol de Koeman

Malgrat la humiliant derrota contra el Milan a Atenes 1994, el Barça va passar a ser un equip guanyador des de Wembley. La marca es va combinar molt bé amb el relat i el club va conquistar els aficionats amb un futbol revolucionari i un estil de joc únic, hereu del que van protagonitzar l’Ajax i Holanda als setanta i l’Honvéd i Hongria en la dècada dels cinquanta i que no va arribar a culminar a Munic 1974 ni a Berna 1954. El segell blaugrana va tenir molt a veure en el doble triomf de la selecció espanyola a l’Eurocopa (2008 i 2012) i al Mundial del 2010. Tampoc es recorda al Camp Nou un equip tan harmònic i equilibrat com el de Pep Guardiola. L’èxit va generar tanta retòrica que va arribar qualificar-se d’embafador després que no funcionés com a antídot el mètode de José Mourinho.

L’apologia sobre aquell equip es va considerar tòxica en alguns ambients quan se li va donar un caràcter de divinitat, portador d’una simbologia i uns valors únics, avui ja menys perceptibles al Barça. El Barça de Guardiola ha estat segurament el més admirat de tots els Barça; el Dream Team és possiblement el més estimat: va fer feliç la gent perquè va ser el retrat de la vida mateixa, per imperfecte i irrepetible i, al mateix temps, per inoblidable, com tot el que passa per primera vegada, punt de partida per menjar-se el món després d’haver passat molta gana amb un somriure a la boca. Les grans victòries es van alternar amb estrepitoses derrotes perquè tingués aura de realitat, res a veure amb la ficció en la qual es van basar algunes històries anteriors a Wembley 1992.

El Barça no va fer un gran partit. Ni Cruyff va alinear tres defenses, sinó que en van ser quatre. Ni tan sols va formar Txiki Begiristain; ho va fer Julito Salinas. El gol no va arribar després d’un canvi d’orientació, ni hi va intervenir cap extrem, ni es van comptar abans vint passades dels volants, tampoc va aparèixer el tercer home i encara menys el mig centre, ni va ser decisiu el talent de Laudrup ni la rauxa de Stòitxkov. Eusebio va caure en la pròrroga com una fulla, el van enroscar perquè no jugués la pilota i l’àrbitre va xiular una falta que els italians van protestar, conscients d’una fatalitat expressada en Vialli, assegut a la banqueta amb una tovallola que li tapava la cara per no veure la falta que Koeman, l’home que tenia el cap i les cames més fortes del Barça, va posar la pilota a la xarxa: 1-0 (minut 111).

Núñez i Cruyff van funcionar com un matrimoni de conveniència amb mil i una picabaralles davant del testimoni d’una premsa fracturada fins a Wembley

El gol va ser a pilota parada, igual que a Kaiserslautern, quan Bakero va evitar en el penúltim minut l’eliminació amb rematant de cap una centrada de Koeman. No es té constància, en qualsevol cas, de cap queixa per l’actuació blaugrana perquè, malgrat no mostrar els seus signes d’identitat futbolístics, l’equip va ser igualment reconeixible, conseqüent amb el seu ideari desacomplexat, vitalista per naturalesa, de moviment continu, ple de jugadors que semblaven figures del pop, mal defensor i bon atacant, ple de pics de joc i sobretot imaginatiu, instintiu, capaç d’improvisar, captivador com Cruyff. No és casual que la majoria dels futbolistes que van disputar la final siguin avui entrenadors perquè se senten dipositaris d’una manera d’entendre el joc que els va sorprendre quan la van aprendre als rondos de la Masia.

Aquell grup va funcionar com una gran família, variada i encantadora, còmplices tots d’una història que va culminar quan Zubizarreta, el capità al camp, va delegar en Alexanco, el capità de la plantilla, en el moment de recollir la Copa de Europa. La directiva va voler prescindir d’Alexanco quan el 1988 va ser acusat de presumpta violació a Papendal. No va ser l’única desavinença de la junta de Josep Lluís Núñez amb Cruyff. Tots dos van funcionar com un matrimoni de conveniència amb mil i una picabaralles davant del testimoni d’una premsa fracturada a favor d’un o l’altre fins a Wembley. Tres dies abans de la final, Núñez va arribar a anunciar la seva dimissió en una entrevista concedida a Lluís Canut a TV3, com si volgués capitalitzar la cita de Londres.

Després d'anys en blanc, els títols del Barça van ser tants des de Wembley que ara, quan perd, precisa d'exercicis de nostàlgia i afirmació

Núñez, de qui els jugadors havien demanat la dimissió el 1988 en el Motí de l’Hesperia, sempre ha presumit de salvar el cap de Cruyff en una assemblea de socis prèvia a la final de la Copa del 1990, dia en què el Barça va derrotar el Madrid i es va iniciar el cicle triomfal del Dream Team. Els diferents projectes del president, avalats pels fitxatges del millor entrenador del moment o pel futbolista estrella de l’any, no van acabar de consolidar-se fins que Cruyff va culminar la seva obra contra el Sampdoria. Una qüestió no només de concepte, sinó també de detalls, com va quedar constatat quan el mateix Cruyff va fitxar com a jugador per al Barça en la temporada 1973-1974: l’equip que va conquistar la Lliga ocupava la part baixa de la classificació fins a l’arribada de l’As Volador.

El Barça es va acostumar a guanyar amb Cruyff des del Big Bang de Wembley. Els títols han estat tants després de tantes temporades en blanc que ara, quan perd, necessita fer exercicis de nostàlgia i afirmació per defensar l’estil i combatre els dubtes; l’única certesa ja no és un tècnic ni un president, sinó Messi, un jugador que tenia cinc anys quan es va disputar la final de la Copa d’Europa del 1992, la que va canviar la història del Barça.

De Guardiola a Vialli, un ‘Informe Robinson’ de 10

Sobre la final de Wembley s'han escrit ja moltes pàgines i s'han fet multitud d'especials de ràdio i televisió, alguns molt interessants, un especialment meritori com és l'emès per Movistar Zero a l'espai Informe Robinson. La signatura ja és una garantia i hi ha pocs periodistes amb la capacitat de treball i precisió de José Larraza. El documental no només respecta la tradicional qualitat del programa sinó que aspira a convertir-se en la pel·lícula per excel·lència del triomf blaugrana a Londres.

Ha trobat el to, l'enfocament i els protagonistes precisos perquè se centra en la final, en l'abans i el després, sense caure en l'adulació gratuïta ni homenatges particulars, per més que s'ho mereixin figures com Ronald Koeman i Johan Cruyff. La càmera recull molt bé les vivències de diversos dels jugadors blaugrana i al mateix temps sorprèn amb testimonis brillants com el cap de premsa del Kaiserslautern o el davanter italià Gianluca Vialli. “Si alguna cosa hagués volgut canviar en la meva carrera va ser el resultat d'aquest partit, però amb els anys he entès que era millor per al futbol que guanyés el Barça i no la Samp”, afirma l'ariet després de lamentar-se per fallar tres ocasions i anunciar que les seves botes haurien d'estar al Museu del Barcelona.

L'espectador s'emocionarà i riurà perquè les intervencions dels futbolistes són divertides, reveladores i enginyoses, perquè s'imposa més l'afecte que el respecte, la sinceritat al populisme, expressat en intervencions com les de Koeman —“vam fer també grans cagades”— i Guardiola —“en defensa érem una calamitat”—, que li donen més autenticitat al Dream Team. La naturalitat s'imposa durant 24 entrevistes registrades en quatre mesos amb la col·laboració imprescindible del periodista Luis Martín. L'únic que no van poder gravar va ser Núñez perquè l'expresident no parla ni per a un programa de 10.