Actors de repertori

El teatre per dins és un món fet d’homes i dones tan vulnerables com pot ser-ho un professor d’institut, un metge d’urgències, un netejavidres de gratacels o un dibuixant satíric. En escena, els actors semblen herois capaços de crear mons imaginaris i d’exercir el mateix poder que un déu grec. A fora dels escenaris, estimen i odien com pot fer-ho qualsevol ésser humà, encara que sovint —val a dir-ho— hi posen un punt més de gesticulació, impostura o passió.

Homenatge al món de la faràndula, especialment als intèrprets, Una vida al teatre entrellaça diàlegs entre dos actors, Robert i John, al voltant del seu ofici, el seu art i les seves experiències. John és un actor jove, que encarna la continuïtat i el futur. Robert, en canvi, està al final de la carrera professional i, gat vell, coneix de primera mà les interioritats de l’art de l’efímer. Tots dos tracten sobre les relacions difícils que s’estableixen entre actors, el joc d’hipocresies i tibantors que genera la convivència, la dificultat de separar la feina de la vida privada o el xoc d’egos que esclata en escena. Però també reporten les expectatives a l’entorn de la resposta del públic, el paper desbaratafestes de la crítica, les dificultats d’entendre els autors, els gustos estètics diversos o el parasitisme dels representants artístics.

A mesura que s’intensifica el vincle entre Robert i John, els equilibris de poder canvien gradualment i aflora el xoc intergeneracional. La camaraderia preliminar esdevé hostilitat oberta. Robert és l’actor experimentat que mostra l’altivesa del veterà i que reivindica la distinció d’un dels oficis més antics de la humanitat. Duu a la motxilla tots els defectes acumulats amb els anys i, en el declivi, s’aferra patèticament a la possibilitat d’exercir el darrer mestratge. En contrapartida, metòdic, primmirat i laboriós, John posa de manifest de primer la seva candidesa. A poc a poc, tanmateix, guanya més seguretat, fins al punt de convertir-se en un competidor de Robert i fer-li ombra per mèrits propis.

L’acció d’Una vida al teatre transcorre en diversos espais, tant entre bastidors com en els escenaris, d’un teatre vell i tronat. L’alternança permet d’assistir a fragments d’espectacles —paròdies d’obres o clàssics shakespearians— de teatre de repertori que, amb penes i treballs, interpreten tots dos actors. Les escenes, més aviat breus i tallants, tenen lloc durant els assaigs, al camerino, davant de la taula de maquillatge, canviant-se de roba, etcètera. La fragmentació deliberada de la faula juga sobretot amb l’el·lipsi temporal, perquè l’espectador empleni al seu gust els buits d’informació.

Estrenada a Chicago el 1977, Una vida al teatre acusa el pas implacable dels anys. Mamet hi anatomitzava l’escena ianqui més convencional, que coneixia molt bé com a dramaturg. Es refiava, a més, dels sobreentesos i les complicitats metateatrals que conté la seva sàtira cordial. En l’actualitat, tot i que mantingui algunes constants i fins algunes essències, el teatre ha canviat molt. Com tot, s’ha mercantilitzat i espectacularitzat tant que s’allunya cada vegada més de la cultura i l’art per caure en les urpes despietades del negoci i la banalitat. En l’era tecnològica, les propostes més innovadores, des del punt de vista estètic i ideològic, queden relegades a minories selectes, en sales perifèriques i marginals que sobreviuen, amb prou feines, a l’onada aclaparadora del consumisme massiu.