“Ricard III és el mal i el dolor que tots portem dins”

Laurence Olivier deia que si una serp pogués conversar amb nosaltres en lloc de xiuxiuejar reconeixeríem similituds amb el protagonista de Ricard III, aquest Ricard, duc de York i després rei que Shakespeare va convertir en gran arquetip de la vilania. El deforme malvat que no dubta a conspirar, seduir i matar per aconseguir un tron que tenia bastant llunyà torna a pujar als escenaris aquesta vegada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), a Barcelona, en un muntatge amb magnificència (sala principal, traducció catalana ad hoc de Joan Sellent, adaptació de Lluïsa Cunillé, 14 actors, música en directe, steadycam, vídeo de Franc Aleu, magnífic repartiment que inclou Julieta Serrano com la duquessa de York, Carme Elias, Joel Joan, Oriol Genís), dirigit pel mateix director del TNC, Xavier Albertí, i encapçalat, en el rôle-titre, per Lluís Homar. Es pressent a l’aire una primavera de glòria –parafrasejant el monstre– per al York i tot el seu acompanyament.

Albertí ha assenyalat que aquest Ricard III, que s’estrena dijous (fins a l’11 de juny), és reglamentari i molt respectuós amb el text. “He fet poc Shakespeare i en general d’una manera que va fer que se m’anomenés Turmix Shakespeare Albertí”, va dir fent broma. “L’únic canònic abans d’aquest va ser el Marc Antoni i Cleòpatra que vaig muntar al Grec i va constituir el fracàs més espectacular de la meva vida professional”.

El director explica que Homar li va venir amb la proposta de Ricard III amb la idea de “fer un pim pam”, alguna cosa sonada i sense discussió possible. “I així vam arribar a aquesta maquiavèl·lica, diabòlica i fascinant partitura que és Ricard III”, que ens porta “a transitar per llocs insospitats de l’ànima humana”, pels quals “no caminen lluny Freud i Lacan”.

Segons Albertí i Homar, per explicar Ricard i la seva maldat, és indispensable recordar la frase de la seva mare que hauria d’haver-lo matat en néixer. “És un ésser humà que sap que és repudiat, i sobre la base d’aquest repudi ha d’organitzar la seva vida, trobar els camins que l’ajudin a suportar aquesta no-acceptació i el dolor que comporta”.

La idea del director i l’actor és que la vilania de Ricard no és gratuïta i que s’articula sobre la base d’aquestes raons personals i –seguint aquí el mestre Jan Kott– als mecanismes polítics de poder, d’alteració del poder, medievals.

“El gran convidat nou a la funció”, recalca Alberti, “és la consciència, que troba la seva millor expressió en un veritable To be or not to be en el cinquè acte en el qual Ricard busca la seva identitat”. Per al director, amb Ricard són possibles preguntes com perquè un pilot depressiu tria suïcidar-se estavellant el seu avió amb 150 persones més.

Entendre Ricard –i fins i tot ser sensibles al seu curiós sentit de l’humor– no significa tenir un punt de vista compassiu sobre un assassí com aquest, adverteixen Albertí i Homar. Però sí que serveix, recalca Homar, per propiciar una reflexió sobre el dolor i el mal que tots portem dins i carreguem a la nostra esquena. “Part de la fascinació que provoca és el reconeixement del mal en nosaltres mateixos”, apunta Albertí. “Qui no ha volgut ser Ricard III alguna vegada, encara que fos només uns minuts?”, afegeix Homar.