Lluís Llach, un símbol al rescat del procés

El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach, que aquesta setmana ha generat una gran polèmica en conèixer-se les conferències en què revelava que se sancionaria els funcionaris que no compleixin amb la legalitat catalana quan arribi la independència, s'ha convertit en símbol d'un procés sobiranista sobre el qual planen ara més dubtes. La coalició que governa Catalunya esprem la condició d'icona de Llach pel que va significar com a cantautor. Llach actua de revulsiu per mantenir els ànims davant d'un procés afectat de “certa falta d'entusiasme”, segons admet l'ANC en el seu darrer informe de gestió, per les desavinences que han mostrat el PDeCAT i ERC “de forma evident”.

El diputat estrella del procés es prodiga en conferències organitzades per l'ANC en què descriu una arcàdia feliç, amb arguments entusiastes sobre els avantatges que tindrà Catalunya quan negociï la independència amb Espanya i la Unió Europea, quins mitjans de comunicació no han de seguir o per què els bancs no traslladaran la seu fora de Catalunya.

Els patrons discursius de Llach que analitza aquest article són a partir de quatre xerrades, impartides l'1 d'abril a Bellvís –Pla d'Urgell, organitzada per l'Ajuntament–, el 6 de març a Sant Sadurní d'Anoia i a Barcelona el 14 de febrer i el 31 de gener. La prioritat és transmetre garanties sobre la convocatòria del referèndum i la proclamació d'un nou Estat: “Tenim la possibilitat de somiar i fer un país del segle XXI, una república, amb valors democràtics, socials, si vols amb valors socieconòmics, culturals. Aquest és el gran privilegi d'aquest procés que estem vivint. No em preguntis quin país farem, no: quin país faràs tu –diu, parafrasejant John F. Kennedy– Sé que és una mica demagògic. Aquesta és una de les màximes aspiracions d'aquest moviment perquè al final, la independència és una eina per fer un país millor. Ara em fa vergonya, però allò d'Ítaca és veritat”. Llach subratlla el valor democràtic del procés d'independència i el contraposa amb una visió fosca i funesta d'Espanya: “Nosaltres no anem contra els espanyols, anem contra un Estat que és un càncer, que ha interpretat i reinterpretat la història de dalt a baix”. “Com definiríem l'Estat espanyol? L'heretat dels señoritos, dels hidalgos, dels funcionaris, de les monarquies i ara de les portes giratòries. Estem en mans d'això nosaltres i els andalusos, quasi pitjor que nosaltres”. L'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha comunicat aquesta setmana les dades de pobresa a Espanya: el risc de pobresa a Andalusia afecta un 35,4% de la població i a Catalunya, un 13,3%.

Un altre missatge reiterat per Llach és que Europa admira el moviment independentista, malgrat que cap líder ha rebut fins ara els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont: “Hem inventat noves formes de democràcia davant dels inconvenients que l'Estat ens confrontava, hem inventat maneres. Per això els sociòlegs, politòlegs i cancelleries d'Europa ens estan mirant”. Qui va ser cap de llista de JxSí per Girona repeteix, de manera imprecisa, que Catalunya és la quarta economia d'Europa, probablement referint-se al conveni entre regions que es va crear el 1988 entre els governs de Catalunya, Baden-Württemberg, Llombardia i Roine-Alps: “Som un caramel econòmic de primera dimensió. Dels quatre motors europeus, que són el Rin, el Milanesat, Moscou o una cosa així molt estranya, el quart som nosaltres. I del sud d'Europa som el més important. Quan l'Oliu [Josep Oliu, president del Banc Sabadell] i el Fainé [Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa] diuen que si som independents se n'aniran a Madrid, no se'ls hi cauen les dents per dir mentides perquè són rics i les porten molt ben enganxades, però no se n'aniran perquè el caramel som nosaltres”.

L’interès de Merkel

L'optimisme de Llach arriba fins al punt d'insistir que la cancellera alemanya, Angela Merkel, no tindrà més remei que acceptar la independència de Catalunya perquè aquesta és un pilar de l'economia europea al nivell de França i Alemanya: “Merkel, quan segui a la taula [de negociació] sap que del 100% que té invertit a l'Estat espanyol, el 60% el té invertit a Catalunya. Tu creus que Merkel voldrà pagar un 60% de taxes? No. Merkel estarà molt interessada que nosaltres siguem un país pròsper. Així com l'Estat espanyol és una comunitat xucladora de diners europeus, nosaltres som una societat donadora. I cada català dona a Europa més que un francès i quasi igual que un alemany”. El diputat també assegura a les seves conferències que està garantit el pagament de les pensions d'una Catalunya independent perquè hi haurà recursos per a això o, en el seu defecte, Espanya haurà de fer-se'n càrrec.

El diputat de JxSí insisteix en la necessitat que l'independentisme sigui selectiu amb les seves fonts d'informació, fent especial èmfasi per demanar que s'evitin notícies de La Vanguardia i d'El Periódico, diaris que considera “recalcitrantment unionistes”. Llach fa una crida a l'activisme per captar nous independentistes “a les bombolles de catalans que se senten espanyols” i elogia la feina de l'ANC i de Súmate. Sobre aquesta organització d'independentistes castellanoparlants, Llach explica que segueixen “cursets amb psicòlegs” per millorar la seva capacitat de convicció: “Amb mètodes científics, amb psicòlegs, etcètera, van fer cursets de diàleg. Perquè nosaltres tinguéssim eines per dialogar de manera convincent amb una gent que està molt tancada. A Girona van fer l'experiència i van preparar 200 persones per anar a parlar als barris més dificultosos de Girona i de Figueres. Aquestes 200 persones, que no eren de Súmate, no eren de procedència castellana, van anar i van aplicar aquests mètodes durant un temps. Deien que va donar molt bons resultats. No sé si això s'ha posat en pràctica a Barcelona, sé que hi ha una gent que està fent cursets per a aquest diàleg. Que consisteix a conèixer territori; anaven als barris difícils de Figueres a passar la tarda, dies o hores sense parlar mai de política. Quan ja els coneixien, un dia deixaven un pamflet, sense parlar de política i després d'uns quants dies d'aquest contacte, que ja era semiamistós, es començava a parlar de política, sempre fent preguntes, mai fent afirmacions”.