Maurice Tourneur, cineasta insubmís

La Filmoteca ha programat un cicle de 12 films de Maurice Tourneur (1876-1961) i l’ha titulat “Un clàssic desconegut”. Per descomptat ho és aquí, però també a França, on no li van perdonar que ignorés la crida a files el 1914 i romangués als Estats Units evitant la I Guerra Mundial. Tourneur havia anat aquell mateix any als Estats Units per treballar en una filial d’Eclair. Aviat, l’èxit del seu cinema en aquell país li va permetre rodar i produir les seves pròpies pel·lícules. Nacionalitzat nord-americà, gaudia de l’admiració dels seus col·legues. L’emergència, no obstant això, dels grans estudis, amb un sistema de treball on el director, minvat d’autonomia, era una peça més sota el seu control, va incomodar Tourneur. El 1926 va ser apartat d’un rodatge de la Metro perquè no va acceptar la supervisió per part de la productora. Se sentia vigilat. I va decidir tornar a França. Però a la seva pàtria no havien oblidat que era un desertor.

Christine Leteux ha publicat a França una documentada biografia del personatge i ha estat l’encarregada de presentar el cicle de la Filmoteca. Per Leteux, hi ha una dada final sobre la manca de memòria francesa cap al seu cineasta. Les necrològiques a la premsa gal·la van ser rutinàries i escassament informades. “En canvi, la de The New York Times deia que el seu talent havia influenciat el desenvolupament el cinema”. Encara més, a Los Angeles té una estrella al Passeig de la Fama. De fet, en els seus últims anys va malviure de traduccions de novel·la negra nord-americana. Clarence Brown, que s’havia format com a cineasta al costat de Tourneur i havia arribat a ser el director favorit de Greta Garbo, li va passar aquells anys un xec mensual fins a la seva mort. I va viatjar des de Suïssa a l’enterrament del seu amic. Un enterrament on va faltar el fill de Tourneur, Jacques, que va conèixer el cinema al costat del seu pare i, com ell, llavors treballava als Estats Units. La relació entre els dos va ser educada però distant des que Jacques va arrabassar l’amant a Maurice. “Maurice seguia per la premsa nord-americana la carrera del seu fill”, comenta Leteux.

El 1928, ja instal·lat a França però amb la premsa recordant el seu passat insubmís, antipatriòtic, és expulsat del país. Leteux considera que en la campanya d’alguns col·legues en contra seva hi ha un factor gens menyspreable: “La gelosia professional”. Viurà un any a Berlín on rodarà un film amb una jove comediant, Marlene Dietrich. Després de 16 mesos a Alemanya, se li permet tornar a França on té el tracte d’estranger expulsable que ha de renovar el seu permís de residència cada tres mesos. La implantació del sonor que, per un temps, fins a l’arribada del doblatge, frena la importació de pel·lícules permet la resurrecció de la indústria autòctona de la qual Tourneur tornarà a ser una peça.

Més complicacions

La invasió alemanya de França i la II Guerra Mundial portarà noves complicacions a Tourneur, com a ciutadà nord-americà resident a França és doblement sospitós. Els seus comptes són bloquejats el 1941 i ha de presentar-se cada setmana a l’autoritat nazi del barri. Curiosament, per aquestes dates, treballa per a la Continental, una productora fundada pels alemanys a França. Com explica Leteux, la Continental no era un aparell de propaganda alemany. Intentava ser un bon negoci i mantenir viva la indústria del cinema francès, de la qual trauria profit una Alemanya que hagués guanyat la guerra. De fet, a la Continental van treballar des de col·laboracionistes declarats fins a professionals que militaven a la resistència. El film que va obrir el cicle de la Filmoteca (La main du diable) Tourneur el va rodar en aquesta etapa.

Per Leteux, la categoria artística el cinema de Tourneur no ha estat reconeguda. Al cinema mut va trencar amb la inèrcia de fer teatre filmat (“a The Whip, 1917, ja filma el descarrilament d’un tren”). Era un cineasta preocupat per l’escenari, la il·luminació, la construcció narrativa i Leteux subratlla que en un film com The Blue Bird (1918) “hi ha una estilització del decorat que anticipa l’expressionisme que introdueix Caligari el 1920. En el seu film hi ha moltes idees que després desenvoluparan els alemanys”.

Part de la documentació consultada per Leteux per escriure la biografia està en arxius francesos que els alemanys es van emportar a Berlín durant l’ocupació i que van acabar a Moscou després de l’entrada dels soviètics a la capital alemanya. “I no serà fins a la glàsnost de Gorbaxov quan les autoritats franceses podran reclamar amb èxit la seva restitució”. Ara treballa en la singular història de la Continental.