Se’n van els millors

Quan algú molt conegut mor inesperadament, suscita un clamor generalitzat d’elogis i lloances. Amb la trista pèrdua de Carme Chacón la regla s’ha complert amb escreix, però amb dues peculiaritats que cal destacar.

La primera és que aquest clamor ha depassat els límits del que sol ser normal en aquests casos. Tant els amics i companys de partit com els adversaris polítics de gairebé qualsevol signe s’han expressat amb un sentiment d’inusitat afecte cap a la seva persona, molt visible en la consternació que s’expressava en el seu rostre i en la calidesa de les seves paraules, dites amb total sinceritat. Potser els qui no la coneixien són incapaços d’entendre aquesta emoció, o dubten que tots siguin sincers quan l’elogien, la qual cosa pot ser certa en algun cas. Però hi ha diversos motius per comprendre aquesta gairebé unanimitat, en especial un: la Carme tenia una simpatia fora del comú, era una dona que es guanyava immediatament l’amistat i la confiança de qui tingués davant, fos qui fos.

En efecte, l’energia i la vitalitat contagiosa de la Carme demostraven que aquesta extrema cordialitat no era una cosa superficial o, pitjor encara, una manera de seduir que de vegades amaga simple hipocresia. La simpatia era per a la Carme una cosa natural, una propensió a la qual no es podia resistir, una expressió de la seva personalitat més íntima i, segurament, també una manera de ser ben educada, una cosa molt important que es troba a faltar cada vegada més.

La segona peculiaritat que cal destacar és que, en la seva vida pública, la Carme no ha estat persona que adoptés posicions còmodes. Ben al contrari, era dona de principis sòlids, es mostrava tenaç en la defensa de les seves posicions, estava en política per canviar les coses, no per adaptar-se dòcilment al que estava establert. Això va fer que s’enfrontés a molts enemics, que patís crítiques àcides, que fos denigrada constantment en els mitjans de comunicació. És la destinació de qui és coherent amb el que pensa quan aquesta manera de pensar no encaixa amb els corrents dominants.

Aquesta campanya hostil era especialment visible en els mitjans de comunicació de Catalunya a causa de les seves posicions respecte al nacionalisme. Juntament amb Borrell, Joan Ferran, Manuela de Madre, Zaragoza i pocs més, probablement ha estat la socialista catalana més atacada pels nacionalistes. Un repàs a articles, comentaris i tertúlies, als diaris, ràdios i televisions catalanes, ho mostraria de manera palpable. Sabien que era un perill: una catalana que no es doblegava davant les contínues consignes “transversals” que s’han de complir al peu de la lletra si no es vol quedar proscrit i ser titllat de traïdor.

La Carme no es va sotmetre mai a aquestes regles que tants socialistes catalans han observat, alguns per complexitat, per por del què diran, d’altres per convenciment. Per això, especialment els últims anys, no només era vilipendiada des de l’exterior sinó també des de l’interior del seu partit. Feia uns 17 anys que era a Madrid, on duia a terme la seva tasca política preferent, i contemplava la situació catalana amb malenconia i neguit creixents, amb un allunyament afectiu molt visible. Potser el seu últim acte polític a Catalunya va ser donar suport amb la seva firma a la convocatòria de la passada manifestació contra la independència organitzada per la Societat Civil Catalana, en la qual la direcció del PSC, com a tal, no va participar. El seu distanciament amb alguns dels seus en aquesta matèria es va fer evident una vegada més. Per això només poden entendre’s certs elogis pel que abans hem dit: era una persona entranyable, humana, tendra, alegre i lleial, desbordava encant i seducció.

Se’n van els millors, això és veritat de vegades, en aquest cas, per exemple, sense cap dubte. Una política valenta, sense por dels riscos que li ocasionava el seu cor malalt, amb un coratge demostrat per complir el seu deure, a Barcelona, a Madrid o a l’Afganistan. Una política amb principis, els de la democràcia i del socialisme, amb passió per la llibertat i la igualtat, uns valors molt més emotius que les suposades identitats col·lectives, els nacionalismes reaccionaris que avui recorren perillosament el món.

Una política, al cap i a la fi, amb un gran sentit institucional, amb una concepció sòlida de l’Estat, amb un gran respecte per la Constitució, pedra angular de la nostra democràcia. “Capitán, mande firmes. ¡Viva España! ¡Viva el Rey!”. Aquestes paraules, gens ambigües, dites per una dona primera ministra de Defensa i socialista catalana, passaran a la història. Perquè, lamentablement, abans d’hora, Carme Chacón ja és història.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.