El Barça caduca davant d’una Juventus rejovenida (3-0)

El Barça agonitza a Europa després de consumir-se a la Lliga. Els símptomes són els d’un equip esgotat i desafortunat, exposat a la derrota o a la golejada, depèn del rival i del torneig, segons jugui a Màlaga o a Torí. Ara mateix, simplement sobreviu, sempre pendent de la revenja, d'un rampell, d'un últim acte de fe, com si el prestigi es recuperés en una nit i no en el dia a dia del Camp Nou. Els blaugrana ja van de tornada mentre que la Vecchia Signora va, rejovenida i vitalista, modernitzada al camp i a la graderia del Juventus Stadium.

La Juve no és el PSG. Només ha encaixat dos gols durant el torneig i difícilment es deixarà vèncer al camp del Barça com el campió de França. Tampoc es recorden dues remuntades consecutives del FC Barcelona. Els blaugrana no escarmenten, espectadors de les seves pròpies desgràcies, abatuts de la mateixa manera al Parc dels Prínceps que a Torí. Ja no juguen a futbol, sinó que estan a costa dels gols i dels moments, de les gestes i de l'èpica, del que van ser i no del que són, un rival que ve de gust a rivals amb ganes de glòria com la Juve.

El Barça juga com si no passés res, víctima d'un narcisisme mal entès, fascinat amb el trident, pendent de Messi, expectant amb Iniesta. A Torí va aparèixer el mateix equip petrificat de París. Al Camp Nou no passa el temps. Avui disposa pràcticament del mateix planter que va conquistar la Copa de Europa el 2015 davant la Juve. Ha canviat només la posició dels futbolistes al camp, el dibuix ha passat del 4-3-3 al 3-4-3, ni que sigui per dissimular o sorprendre, cosa molt difícil a la Lliga i cada vegada més complicada a la Champions. Res a veure precisament amb la Vecchia Signora.

La Juve és avui un equip jove, vitalista, disposat a conquistar Europa després de digerir la derrota continental de fa dos anys amb el FC Barcelona. Únicament Buffon i Bonucci van repetir de l'equip de Berlín. N’hi va haver prou de llegir l'alineació per saber sobre la confiança que tenia Allegri en el seu equip i en les febleses que advertia que hi havia al Barça. Ningú hauria dit que la Juve era un equip italià perquè va atacar amb els seus quatre davanters i els seus laterals ofensius: Alves i Alex Sandro.

Tenia un pla molt ben pensat per guanyar el partit i als vint minuts ja manava tranquil·lament amb el marcador 2-0. Dybala, molt ràpid en el moment de posar la cama, va marcar la diferència amb dues rematades inapel·lables, punt final del bon joc per les bandes de Cuadrado i Mandzukic. L'argentí es va lluir amb un primer gol a càmera lenta i un segon molt ràpid després d'un mal replegament del Barça.

Els blaugrana es van dedicar durant una bona estona a mirar i a aplaudir la pressió alta de la Juve. Ter Stegen no sabia amb qui havia de jugar la pilota i ni Iniesta ni Messi entraven en joc. L'única vegada que van combinar abans del descans estaven col·locats a l'inrevés i el volant manxec no va saber aprofitar l'assistència del 10.

Rakitic, a la punta del rombe

Al Barça va semblar que li estranyaven els llocs assignats per Luis Enrique. A l'entrenador no li va quedar més remei que jugar-se-la amb Mathieu com a central si volia mantenir la defensa de tres i posar Mascherano de pivot. La sorpresa va estar en la posició de Messi, que va obrir el camp com a extrem dret, mentre que Rakitic ocupava la punta del rombe i per la banda esquerra s'obria Neymar. El desplegament no va funcionar perquè Mascherano no és Busquets —sancionat— i l'equip no té els recursos tàctics de la Juve, capaç de jugar de deu maneres diferents un mateix partit, i més si el contrari és tan passiu com el Barça. A Lucho no li va quedar més remei que canviar al descans i recuperar el 4-3-3 amb André Gomes.

El Barça va millorar ofensivament, alhora que augmentaven les concessions al seu camp, vulnerable també a pilota parada, com es va poder veure en el gol de Chiellini. Molt pocs equips tenen l'organització defensiva de la Juve i disposen d’un porter tan decisiu com Buffon, extraordinari davant d'Iniesta i Luis Suárez. Fins i tot se sent a gust quan l’ataquen, i més si el rival és estèril com el FC Barcelona, desenfocat a Torí. El domini blaugrana va resultar estèril per falta d'encert i pel bon tancament de Buffon. El Barça ja fa dos partits que no marca i en necessita quatre per eliminar la Juve. No sembla que tingui la intenció de repetir la cançó del 6-1 del PSG. La regressió sembla imparable perquè després de decréixer a la línia de mitjos ara no domina ni les àrees: 4-0 i 3-0. Fins i tot Luis Enrique es va rendir a Torí.