Una vida després de la barraca

El rellotge no havia marcat les 6.00 del 24 de juliol del 2013 quan els Mossos d'Esquadra van obligar un centenar d'immigrants a abandonar el que durant dos anys va ser casa seva: la nau del 127 del carrer de Puigcerdà de Barcelona. Els responsables de l'Administració reconeixen que aquell desallotjament va obrir els ulls a les institucions davant la crisi social dels assentaments que es multiplicaven per la ciutat. El Ricardo i el Morr van sobreviure en aquella nau. La història de tots dos la resumeix el Ricardo: “Era casa nostra, però al final vam guanyar i el 127 de Puigcerdà només és un record. Ara tenim vida i feina”. Tots dos reconeixen entre somriures i ulls brillants les zones on van viure durant mesos. D'aquell record només es conserva alguna paret, males herbes i poca cosa més.

Ricardo Mendoza té 38 anys i és argentí. El setembre del 2008 va aterrar a Barcelona. Va treballar a la construcció, va cuidar gent gran, fins que es va quedar al carrer: “No va ser de la nit al dia, va ser molt a poc a poc i adonant-me'n”, recorda.

El Ricardo va passar diverses setmanes vagant per la ciutat. “Un noi em va dir que hi havia una nau on podia anar a viure”, recorda. Va ser llavors quan va entrar per primera vegada en el 127 del carrer de Puigcerdà. “Van dir que aquí vivíem 800 persones. No érem ni 300", reconeix.

Morr Sallah té 35 anys i és del Senegal. Va arribar a Espanya a bord d'una piragua que el va portar a les Canàries. “La benvinguda a Europa me la van donar ingressant-me en un Centre d'Internament per a Estrangers (CIE)”, ironitza. Va vendre al top manta, va treballar en l'hostaleria i va cuidar gent gran. Igual que el Ricardo, va perdre l'ocupació i juntament amb la seva dona i la seva filla van anar a parar a la nau del Poblenou. “Cada matí portàvem la nena a la guarderia de Vall d’Hebron i després dormíem aquí”, recorda.

L'assentament era “una petita ciutat. Teníem la llum punxada. Jo em vaig construir amb fusta les parets de la meva habitació. Tenia televisió i fins i tot lavabo. Això sí, mai vam tenir aigua i no sé molt bé on anaven a parar les nostres necessitats", somriu Mendoza. “Dins de la nau hi havia tres bars, un quiosc on venien cigarrets solts i fins i tot els caps de setmana hi havia discoteca. Fins i tot Manu Chao va actuar a la nau”, enumera nostàlgic el Morr. Els bons records comencen a esvair-se quan reviuen el desallotjament. “La Creu Roja va parlar amb nosaltres, vaig agafar la meva dona i la meva filla i ens en vam anar dos dies abans que vinguessin els Mossos”, assegura el Morr.

El Ricardo, la matinada del 24 de juliol, va recollir el que va poder i va marxar enmig d'un passadís escortat pels Mossos d'Esquadra. Tots dos van caure llavors en mans dels serveis socials del Consistori. El Ricardo va acabar en un alberg de les Corts i el Morr en un estudi amb la seva família. Van sobreviure gràcies a les ajudes i van accedir a un curs d'hostaleria. Van fer pràctiques en el restaurant Norai i ara tots dos treballen i paguen el lloguer dels seus pisos. “La nau només és un record. No tothom va tenir la nostra sort”, lamenta el Ricardo.

Núria Menta, directora dels Serveis d'Intervenció Socials de l'Ajuntament, reconeix que fins al desallotjament del carrer de Puigcerdà no es treballava estrictament amb els assentaments de la ciutat en altres aspectes que no fos “l'assistència social". Des de llavors, el nombre de barraquistes s'ha reduït encara que roman estable des de fa tres anys. El 2012, 735 persones vivien en 62 assentaments. Un any més tard 623 en 28 assentaments. Des del 2014 el nombre es manté en una mica més de 400 persones en 61 assentaments. “Ara els assentaments més grans són de 15 o 20 persones”,assegura Menta.

A partir del 2013 l'Ajuntament “admet la nova realitat i es dota d'eines per atendre-la”, afirma.

Per al Ricardo i el Morr, la vida dins d'una nau avui és només un record.