Colau cedeix davant dels okupes per mantenir la pau social

Fa uns dies va fer vint anys d’una fita del moviment okupa de Barcelona: quan els joves de l’Hamsa, una antiga indústria ocupada de Sants, van aconseguir hissar la bandera del moviment en una de les astes de l’Ajuntament. Ni més ni menys que a la plaça de Sant Jaume, l’epicentre de les institucions catalanes. Ha plogut moltíssim des d’aleshores.

El moviment okupa de Barcelona està molt menys present a la ciutat, tot i que manté edificis que són estendards i una capacitat de mobilització i de resposta no exempta de violència, com va demostrar amb els intents de desallotjament de Can Vies (2014, amb l’exalcalde Xavier Trias) i el maig passat, al Banc Expropiat. En tots dos casos els barris van esclatar i hi va haver diverses nits de greus disturbis, amb aparadors destrossats i contenidors cremant. I el Govern de l’alcaldessa Ada Colau —amb integrants que han estat okupes, com la mateixa alcaldessa— ha canviat l’estratègia respecte al mandat passat i ha optat per estendre la mà a aquests col·lectius.

En el cas de Can Vies, a Sants, la mateixa alcaldessa s’ha mostrat partidària de mantenir el centre social en peu. Colau busca una sortida pactada amb l’entorn que permeti no fer caure l’històric centre social, que és propietat municipal, segons preveu el planejament. Josep Maria Domingo, del Centre Social de Sants, ha estat intermediari d’alguna manera entre l’Ajuntament i Can Vies, tant en el mandat de Colau com en el de Trias. Domingo defensa: “Colau sembla que realment és més tolerant i oberta en aquests temes; Trias té un paper de govern conservador i no podia tenir converses obertes i fluides amb aquests col·lectius”.

En el cas del Banc Expropiat, malgrat que va ser un privat qui va fer fora els okupes quan Colau va deixar de pagar-los el lloguer que havia abonat Trias per comprar la pau social, va ser l’Ajuntament, a través del districte, juntament amb les entitats, el qui va calmar les aigües.

El regidor del districte de Gràcia, Eloi Badia, molt pròxim a Colau, va tenir un paper crucial el maig passat. “Vam parlar i parlar, vam intervenir amb entitats, comerços i vam intentar rebaixar el conflicte. Tot i així, poc es pot parlar amb qui no vol parlar”, recorda en al·lusió als okupes, que no solen reconèixer l’Ajuntament com a interlocutor. “Cada cas és un món, però sempre seguim unes premisses. Si l’immoble és privat no tenim gaire cosa a dir-hi. Si és municipal, avaluem si de manera imminent s’hi ha de fer algun equipament. En el cas de Transformadors, al carrer d’Ausiàs March, teníem un projecte aprovat i el Consistori va decidir sol·licitar-ne el desallotjament. Si no és imminent construir-hi un equipament, analitzem si hi ha problemes de seguretat i si els okupes duen a terme activitats que tenen algun tipus de retorn social. Finalment, intentem detectar si existeix algun tipus de problema de convivència amb els veïns o entitats”.

Badia assegura que ni el Consistori deixa la porta oberta a les ocupacions ni “convertirem en un problema, crear un Can Vies 2, el que no és un problema”. Un altre símptoma del gir institucional és que amb l’entrada al govern de BComú la Guàrdia Urbana va deixar de fer intervencions com a antiavalots o relacionades amb l’ordre públic, per la qual cosa es va deixar de donar suport als Mossos d’Esquadra en els desallotjaments.

Però si avui el moviment de Barcelona, que va arribar a ser un referent europeu, és molt menys present a la ciutat (l’Assemblea Okupa fa anys que no té activitat), l’ocupació com a fenomen no ha desaparegut. És més, des que va esclatar la crisi s’ha convertit en un fet habitual i transversal. Ocupen pisos les famílies que no tenen on anar; la PAH va ocupar blocs sencers de la Sareb que feia anys que estaven buits; els veïns ocupen espais que s’acaben incorporant a la xarxa pública d’equipaments. O ocupen autobusos o seus d’administracions els iaioflautas —l’ala sènior del 15-M— per protestar contra la precarització dels serveis públics.

Mentrestant, a banda de Can Vies, a la ciutat hi continua havent estendards, edificis que s’identifiquen amb el que tothom entén com a moviment okupa, amb k. La veterana Kasa de la Muntanya, una antiga caserna del barri de Gràcia, va fer 25 anys el 2014. Can Masdeu, una antiga leproseria ubicada a Collserola, en fa més de 15 que està ocupada. I a ningú li passa pel cap desallotjar-les. A part que ho dificulta una complexa xarxa de propietaris de vegades enfrontats.

Jordi Mir, de l’Observatori dels Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra, destaca aquesta paradoxa: “Mentre el moviment ha perdut pes, l’ocupació l’ha guanyat com a fenomen de propostes o col·lectius que l’han utilitzat per fer possibles les seves reivindicacions”. “Avui les reivindicacions es canalitzen per altres vies, inclosa la institució”, assenyala Mir. I esmenta el cas de Miles de Viviendas, un edifici de la Barceloneta que va ser dels primers que es va obrir al barri i el solar del qual ara ha comprat el Govern de Colau per convertir-lo en una cooperativa d’habitatge. O les naus del recinte industrial de Can Batlló, ocupat inicialment pels veïns però que avui funciona com a espai veïnal autogestionat amb el vistiplau de l’Ajuntament.

L’expert creu que l’extensió de les ocupacions és “senyal de canvi social”. “Determinades pràctiques del que abans era gent perillosa per al sistema ara s’han estès i, a partir de la situació de crisi habitacional, socioeconòmica i política, es distingeix entre el que és il·legal i el que és legítim, i des de la legitimitat es construeixen alternatives”, afirma. I afegeix que el moviment okupa, com ha passat amb d’altres, “ha perdut centralitat en l’espai de lluita”.

Ple rere ple grups municipals com el PP, però també CiU i Ciutadans, retreuen a Colau el que entenen que és “permissivitat” amb els okupes, que creuen que amb l’actual executiu actuen amb “impunitat”. El PP va revelar fa unes setmanes, a partir d’una resposta escrita del mateix Consistori, que les ocupacions d’habitatge han augmentat un 60% entre final del 2015 i el juny del 2016, quan n’hi havia 1.065, sobretot als districtes de renda més baixa. El cap de files dels populars a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz, va acusar l’alcaldessa de provocar un “efecte crida”. “La seva política està multiplicant el fenomen”, va assegurar, i va reclamar que l’Ajuntament creï una oficina d’assessorament per als afectats per ocupacions. Fernández Díaz també va denunciar que una guia per a turistes del districte de Gràcia inclou la Kasa de la Muntanya com a atractiu, una publicació que fonts de l’executiu asseguren que es va encarregar durant el mandat passat.